lolipop

Van passar set anys i encara escolto els crits desesperats dels pares cridant a aquests fills. Aquests crits que retrunyien entre els edificis que em segueixen despertant en les nits.
De vegades tampoc em deixa dormir la impotència que vaig sentir aquell 30 de desembre de 2004 quan es morien al meu costat els nois que sortien d'aquest infern de fum i de color gris .
No vaig poder fer res. Enlloc de trobar alleujament perquè aconseguien escapar d'aquest parany , els nois es morien. Queien fulminats i jo no podia fer res. No sabia res de primers auxilis. No podia ajudar-los.
Semblava que l'aire del carrer els matava. En aquest moment no comprenia que havien arribat al límit de les seves forces per poder sortir del edifici . Després, amb els dies, els investigadors van determinar que lacombustió del edifici i l'escuma de poliuretà del sostre de Cromanyó havia alliberat una quantitat d'àcid cianhídric capaç de matar a qualsevol ésser humà en menys de 30 minuts.
Gens va ser igual en la meva vida després del 30 de desembre de 2004. Llavors vivia a poques quadres de plaça Miserere i aquesta nit vaig sortir de casa per realitzar la cobertura informativa de l'incendi en un edificide la zona d'Onze.
No tenia idea d'on quedava República Cromanyó. Va aconseguir amb que seguís en sentit invers la fila de gent que passava amb nois en braços per la porta de l'edifici en el qual vivia per poder arribar al lloc cap al qual confluïen les ambulàncies, autobombes i mòbils policials que, minuts després de les 23, anaven a tota velocitat per Rivadavia.
Quan vaig arribar a la terminalde col·lectius de la línia 68, enfront d'una de les cantonades de la plaça Miserere, vaig tenir la primera impressió sobre la magnitud de la tragèdia.
No se sabia qui estava viu i qui estava mort
Eren tants els cossos que les ambulàncies no aconseguien per portar-los a tots. Veïns i transeünts pujaven als nois als col·lectius de la 68 perquè els traslladessin a l'hospital més proper.
A gairebétots els ferits els portaven al Ramos Mejía, que estava a deu quadres. En l'emergència, ningú va advertir que aquest hospital es va desbordar ràpidament i molts dels ferits van quedar tirats en els passadissos perquè no hi havia ningú que els classifiqués segons la gravetat de les ferides.
Tota la zona d'Once era un caos. No hi havia cap clos i les ambulàncies no podien arribar fins al edificiperquè el carrer Bartolomé Mitre estava coberta d'una catifa de cossos. No se sabia qui estava viu i qui estava mort.
Després de caminar mitja quadra vaig arribar fins al que semblava un estacionament instal·lat al costat d'un hotel. Al fons, un grup de bombers intentava obrir un *portón. Era tanta la força que feien els que estaven endins i els que estaven fora que per moments sortien algunesmans per la petita escletxa que quedava.
Quan van aconseguir obrir aquesta porta vaig veure una pila de cossos. Moltes mans havien quedat en direcció a la porta, com si haguessin empès fins al límit de les seves forces, fins a desmaiar-se, fins a deixar la vida.
En aquest moment no podia creure el que cridava un dels homes que havia ajudat a obrir la porta "Aquests fills de puta havien tancat laporta amb filferros i cadenat". Això es va confirmar després en la recerca de la tragèdia i en el judici oral. Allí també vaig poder veure el cartell subjecte al sostre, amb fons verd i lletres blanques en el qual es podia llegir: "Sortida d'emergència".
Vaig sortir de l'estacionament, vaig passar enfront de l'hotel i vaig arribar a la porta del edifici . Per tractar d'entendre la magnitud del quesucceïa li vaig preguntar a una parella quina havia passat dins de Cromanyó.
"Tots els periodistes són iguals com veniu a preguntar-nos què va passar si tenim un amic endins que s'està morint?", em va respondre la noia.
Davant aquest reclam vaig decidir entrar en el edifici a buscar al seu amic. No sabia com era el noi ni sabia amb el que m'anava trobar. Vaig caminar pel passadís, vaig veure...