Paul Cèzanne

Història de la música en el cinema


La història de la música en el cinema recull el paper de la música a les pel·lícules per crear ambientació, com a acompanyament de la projecció o com a part de la seva banda sonora.


1 La música en el cinema mut

Lluny del que pugui semblar, la música en el cinema ja existia bastant abans de l'aparició del so en el món del cel·luloide. Ja en el cinemamut la idea d'acompanyar amb música les pel·lícules havia estat posada en pràctica. És per això que en les sales de cinema de principis de segle XX hi ha havia un piano, un gramòfon o fins i tot una petita banda o orquestra. No obstant això, és important remarcar que, almenys en un primer moment, la idea d'acompanyar amb música les pel·lícules no anava dirigida a reforçar l'acció cinematogràficasinó a apaivagar, dins del que era possible, el soroll que feien les bobines de les cintes.

Més endavant, però, sí que sorgeix la idea d'escollir la música en funció del que s'està veient. Així, comença a utilitzar-se música de grans clàssics coneguts pel públic, com Mendelssohn, Beethoven o Chopin, i tot i que encara no ho podem anomenar banda sonora, és un primer pas molt important.


2Les primeres bandes sonores

L'any 1908 va ser creada la primera banda sonora original de la història. Durant aquest any, dos compositors, Camille Saint-Saëns i Mihail Ippolitov-Ivanov, van ser els encarregats de crear bandes sonores originals per a les pel·lícules L'assassinat del duc de Guisa i Stenka Razin. Aquest fet però, més que ser vist com un exemple, va ser acceptat simplement com unacosa original. Així doncs, la resta de pel·lícules encara eren acompanyades per música coneguda pel gran públic.

Aquest acompanyament en directe, però, desapareixeria amb l'arribada definitiva del cinema sonor el 6 d'octubre de 1927 amb El cantant de jazz, amb música incidental de Louis Silvers, considerat el primer compositor per al cinema.


3 El cinema sonor, la música dins de lespel·lícules

Durant els anys trenta la música va patir alguns canvis i va passar d'un acompanyament constant a una utilització més selectiva per remarcar certs moments de la pel·lícula. Una característica fonamental dels trenta és que va haver-hi una professionalització en la música del cinema amb Erich Korngold i Max Steiner com a màxims exponents.

La música acostumava a posar-se tan sols en aquellstrossos en els que quedava justificada per la presència d'un gramòfon, d'una orquestra o d'una ràdio (ja especificats en el guió).

Aquest tipus de música creada per il·lustrar una imatge cinematogràfica en la que existeix una font visible d'emissió de sons (un tocadiscos, una orquestra de ball, un clarinetista…) se la coneix amb el nom de Música diegètica.






Paul Cézanne

Nació el 19de enero de 1839 en Aix-en-Provence, sur de Francia. Hijo de un banquero acaudalado, conoció en su infancia a Émile Zola. A finales de los años cincuenta decide dedicarse a la pintura, aunque comienza estudios de Derecho para complacer a su padre. En 1862 inicia sus estudios de arte en París. Asiste a la Académie Suisse para ejercitarse en el dibujo. Allí conoce a Guillaumin.

Sus primeras obraslas realizó con pigmentos espesos y en tonos oscuros. Desarrolló un estilo pictórico duro, denso, espeso, de fuertes pinceladas, que toma como modelo al italiano Caravaggio y al español Diego Velázquez. La influencia más significativa en sus comienzos fue la de Camille Pissarro, que le introdujo en la nueva técnica impresionista para conseguir los efectos de la luz natural.

Fue un pintorfrancés postimpresionista, considerado el padre de la pintura moderna, cuyas obras establecieron las bases de la transición entre la concepción artística decimonónica hacia el mundo artístico del siglo XX, nuevo y radicalmente diferente. Sin embargo, mientras vivió, Cézanne fue un pintor ignorado que trabajó en medio de un gran aislamiento. Desconfiaba de los críticos, tenía pocos amigos y, hasta...