Rgfgrrrget

“Suposo que quan t'adones que en un tancar i obrir d'ulls les coses poden cambiar,
és quan realment dones importància als detalls de cada dia.”


Molts es queixen de la seva vida, de tot el que han de fer. Nomes veuen el costat negatiu, no la valoren, no s'adonen dels regals que et dona día a día, és preocupen perquè els hi ha sortit un gra enmig de la cara, perquè no tenen roba osimplement perquè aquell día es veuen lletjos. Estan cecs. No saben la sort que tenen, no saben lo feliços que arribarien a ser si deixesin de preocupar-se per aquestes tonteries.

Jo era una d'aquestes. Quan em despertava el primer que feia era anar al bany i mirar-me al mirall. Defectes era l'unic que veia. Em veia massa cabell, la boca massa gran i els ulls massa petits.
Sortia al carrer i noapreciava el paisatge, no apreciava els sorolls ni les olors. Només caminava, sense un rumb fix. Quan estava amb els amics no els hi feia cas, si, són amics i que? Estaran sempre allà, mai s'aniran, n'estava segura.

Fins un dia, un 8 d'Agost a les 12:00 del mig dia. Tot va cambiar. Dos paraules. Un minut va ser suficient perquè la meva vida cambies. Tenia Cancer.

Allà va ser quan em vaig adonarde que tot aquest temps havia estat equivocada, que no havia assaborit la vida, no la havia disfrutat, simplement no la havia viscut.
Cancer significava haver de renunciar a moltes coses, renunciar a anar a l'escola, renunciar a sortir els dissabtes de festa, renunciar a sortir cada dia al carrer, renunciar a moltes coses que es fan día a día i que no valorem .

En sapiguer la noticia elprimer que vaig fer va ser trucar a la meva millor amiga, necesitava desfogarme, necesitava parlar amb ella, l'Anna era l'unica que m'entenia, erem amigues desde que vam sortir de la panxa de les nostres mares. Sempre que necesitava ajuda la trucava o quedavem. I si, aixi ho vaig fer, la vaig trucar i li vaig explicar tot. Al principi semblava que no entenia molt be el que li deia, pero al final ho vaentendre i em va dir que aquella màteixa tarda vindria a veurem.
No va venir. Aquí va ser quan em vaig donar conta de que no tots els amics estan per sempre, i que no vaig poguer aprofitar totes aquelles tardes per estar amb ells, per parlar de les nostres coses, per compartir experiències i riuren's un rato. Perquè quan les coses van malament tots s'envan, masses responsabilitats.

Vaigcambiar, vaig cambiar com a persona, em vaig tornar més forta, vaig madurar de sobte... no m'adonava però era molt més increible del que em pensava. M'he adaptat a tots els canvis que m'ha ficat pel mig la vida, ja siguin canvis bons o dolents però m'he adaptat. Sempre em preguntava perquè em tenia que passar aixó a mi. Cancer, quimio, aquestes coses només els hi passa als demes.

Però no tot erenmales noticies. Havia conegut a en Pau. En Pau tambè tenia Càncer i estava ingresat al màteix hospital que jo. Ens vam còneixer a la sala d'espera per fer-nos unes proves. Em va explicar la seva historia, les seves experiencies, ell portava més temps a l'Hospital. Des d'aquest día vam començar a quedar cada nit del més, cada día a les 11:00 de la nit, just quan es feia el canvi d'infermeres. No vahaver dia que no ens trobesim, cada nit durant un any. En Pau em va ensenyar que la vida es maca, que la vida esta per viure-la i no per perdre el temps amb tonteries. Just el que vaig pensar aquell 8 d'Agost.
Cada nit d'aquells 365 dies vaig apendre que el somriure d'un amic, els seus anims, les seves abraçades, les seves caricies, els seus petons... cada gest, cada paraula, tot el que fa... ésun regal i tot aixó són motius per els quals seguir endevan.

I us podeu preguntar perquè “nomes” un any. Doncs perquè en Pau es va curar i se'n va anar a Mallorca a viure amb la seva mare. Va ser un cop molt fort per mi, aixó significava que no el tornaria a veure, que tornaria a estar sola en aquell edifici que feia olor a malalt. Però per una altra part m'alegrava per ell, s'havia curat i...