Sefir

4.3. Tercera Meditació. El criteri de certesa i la necessitat d’examinar si hi ha déu i si pot ser enganyador.

En trobar la primera veritat, Descartes descobreix al mateix temps el que cal per estar segur d’alguna cosa, és a dir, descobreix el criteri general de la certesa. Perquè, ¿què és el que fa que aquest primer coneixement sigui cert? En aquest primer coneixement no hi ha res més queuna percepció clara i distinta. Per això Descartes estableix com a regla general que tot allò que es presenti a la meva consciència amb igual claredat i distinció serà vertader. Heus aquí el criteri general de certesa que estableix Descartes.

Ara bé, un cop trobat ja el criteri general de certesa, és a dir, els requisits que ha de complir tot coneixement per a ser vertader, ¿per què no procedeixDescartes a una simple aplicació? El problema rau en la hipòtesi del Déu enganyador, el qual, en virtut del seu poder suprem, pot fer que jo m’enganyi, fins i tot en allò que crec conèixer amb gran evidència. Tanmateix, per altra banda, la ment no pot fer altra cosa que assentir enfront de veritats que s’hi presenten amb claredat (per exemple, que mentre estigui pensant he d’existir o que 2 + 3són 5).

Per sortir del cul de sac, segons Descartes, cal provar si existeix Déu i, en cas afirmatiu, si pot ser enganyador.

Com a pas previ a la demostració de l’existència de Déu, en les Meditacions Metafísiques, Descartes analitza l’únic material amb què compta: les idees que pensa el jo. D’aquesta anàlisi cal destacar la seva teoria de la realitat objectiva de les idees, perquè va a seraquesta teoria la que possibiliti el salt des de les idees, des del jo al món extramental: primer, a la realitat extramental de Déu i, després, a la realitat extramental de les coses corpòries (món extern).

La pregunta central d’aquesta anàlisi és “si entre les coses, les idees de les quals tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi”. Dit d’altra forma: el que està en joc és el problema dela realitat extramental, de la qual semblen provenir les meves idees.

La resposta de Descartes a la pregunta per la causa de la realitat objectiva de les idees és la següent: Per a que una idea contingui aquesta realitat objectiva i no altra, deu d’haver-la rebut d’una causa en la qual hi hagi almenys tanta realitat formal com realitat objectiva hi hagi en la idea. Per exemple, la realitatobjectiva continguda en la idea de pedra deu de tenir per causa o bé la pedra (perquè aquesta té tanta realitat formal com realitat objectiva hi ha en la idea de pedra), o bé un ésser més excel·lent que la pedra.

De tot això se’n segueix que si la realitat objectiva d’alguna de les meves idees excedeix la realitat pròpia de mi, aleshores jo no puc ser la causa d’aquesta idea i, per tant, hi haalguna cosa en el món –distinta de mi--, que és la causa d’aquesta idea.

El següent pas de Descartes és comprovar si des del jo pot justificar-se la realitat objectiva de totes les idees.

(l’existència de déu i la seva veracitat)

Descartes creu que les idees de les coses corpòries inanimades, dels àngels, dels animals, etc., poden justificar-se des del jo, perquè no sembla que hi hagi enelles res tan excel·lent que no pugui procedir de mi mateix. És a dir, que la realitat objectiva de totes aquestes idees no excedeix a la realitat formal pròpia del jo.

Ara bé, hi ha una idea la realitat de la qual supera de llarg la realitat formal continguda en mi mateix: la idea de Déu. La idea de Déu és la d’una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc.Descartes posa l’accent sobre la noció d’infinitud, i conclou que és impossible que jo sigui la causa d’aquesta idea. Efectivament, jo podria ser la causa de la idea de substància –i Déu és una substància-- en la mesura en què jo sóc una substància pensant. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d’una substància infinita i jo només sóc...