tomapakteenjavones

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altrese li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles,per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada...Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'ntorna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.[1] La seva obra manuscrita es conserva a l'Arxiu Joan Maragall de Barcelona.
Membre dela intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme[2] i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribàa desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola.[1] Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, ambmés de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li vapermetre projectar una opinió que generà una important influència social.[3]
Va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis i introduí així a Catalunya una bona part de la poesia alemanya.[1]
En la...