Verbàlia

A finals del segle passat, Màrius Serra va descobrir un nou continent i el va anomenar Verbàlia. Des de llavors que es dedica a explorar-lo a fons, sobretot en català, però també en altres llengües com l'anglès, l'espanyol, el francès o l'italià.
 
Verbàlia és el país dels verbívors, una Terra Incògnita sense fronteres gaire definides ni llei d'estrangeria. És verbívor tothom que beu verbs iels fa ballar. Ara l'era digital ha canviat la fesomia del país dels verbívors.
 
Perquè Verbàlia és, sobretot, un Estat Mental. Cada cop que un verbívor practica un joc verbal en redefineix la sobirania, i en l'era d'internet això passa cada dia. La Constitució de l'Estat Mental de Verbàlia es limita a regular una tirallonga de mutacions i permutacions dels mots, tot establint-ne les baseslegislatives que consten en aquest llibre.
 
El plaer de jugar amb les paraules és ancestral: una línia subtil i poc coneguda enllaça l'enigma de l'Esfinx, els mètodes de la Càbala, els artificis de la poesia barroca, els jocs irreverents de les avantguardes i els mots encreuats dels diaris. Aquesta línia imaginària recorre el país dels verbívors d'una banda a l'altra.
 
El llenguatge dóna molt dejoc i tots hi juguem una hora o altra, encara que no sapiguem què és un logogrif o un anagrama, un calembour o un lipograma, un palíndrom, una paronomàsia o un contrapet. A Verbàlia 2.0 trobareu mig centenar d'artificis verbals ben definits, historiats i exemplificats.
 
Un joc de paraules és un xoc verbal fortuït amb pèrdua momentània dels sentits. Una topada que genera impulsos tanirracionals com els que entre el humans provoca l'enamorament. Perquè el xoc es transformi en joc és precís que les paraules implicades en ell no surtin il·leses. Només així podem parlar de joc de paraules com descobriment, producte o no d'una cerca, d'una associació imprevista entre dos paradigmes diferents (o inclús entre dos sintagmes) que no es basa en ninguna de les lleis "series" que regeixen lesllengües humanes. Com tots els jocs, el joc de paraules prové de lo irracional, provoca cert plaer, genera una realitat al marge i desenvolupa les seves pròpies regles. Sovint el xoc de paraules es pot reduir a la oposició de dos elements mínims, però el marge de variació és elevat.
Introducció
Alguns dels jocs de paraules que avui trobem a les pàgines de passatemps dels diaris expliquen elnaixement i la posterior evolució de l'alfabet.
Parlar, escriure i llegir vol dir posar paraules en joc. I tanmateix, un joc de paraules és un xoc fortuït de mots (com ara de sastre amb desastre) que provoca una pèrdua momentània de sentits. Després del xoc, els accidentats sempre recuperen el sentit, però sovint no tornen a ser mai més els mateixos. Per tant, podríem dir que aquestes topades verbalsgeneren impulsos tan irracionals com els que provoca l'enamorament entre els éssers humans. Perquè el xoc esdevingui joc cal que els mots implicats no en surtin il·lesos. Només així podem parlar de joc de paraules entès com a descoberta, producte o no d'una recerca, d'una associació imprevista entre dos paradigmes diferents que no es fonamenta en cap de les lleis "serioses" que regeixen les llengüeshumanes. Com tots els jocs, el de paraules prové de l'irracional, provoca un cert plaer, genera una realitat al marge i desenvolupa les seves regles. Sovint el xoc de mots es pot reduir a l'oposició de dos elements mínims, però el marge de variació és molt alt.
Jugar amb les paraules, lletra a lletra, ens permet endinsar-nos en els misteris d'un sistema de signes que va molt més enllà d'un simpleinstrument per comunicar-nos. Jugar amb les paraules dels textos literaris ja produïts ens permet relacionar-nos amb la tradició generada en (i per) la nostra llengua o d'altres. Conèixer-la així és sinònim d'intervenir-hi de ben a prop. Finalment, jugar amb les condicions que ens imposem per produir textos literaris pot ser el primer pas per accedir a l'escriptura creativa, una activitat que...