a nova cultura

dels restaurants d'aquest país, i dels de fora, solen oferir al client la mateixa carta, hivern i estiu: un repertori pràcticament invariable de plants. En la cuina casolana acostumava a haver-hiuna relativa alternança en la programació, perquè en un “abans” ja quasi mític, els productes propis de l'estació decidien sovint les fórmules del menú. Ara: des del punt de vista del comensal, elproblema hauria de ser ben altre. No solament per higiene dietètica, sinó per simple comoditat a l'hora de fer la digestió.

En els anomenats “mesones” sí son típics, serveixen unes sopes i unes carnsque fan pensar en la llarencesa, el fred al carrer, el cos deprimit. Els pobladors esperen de la mar o de la muntanya una miqueta de vent que els ajude a dissipar la somnolència.

SUBSTITUTIUS DELCARNAVAL


Últimament, molts pobles valencians innoven les seues festes anuals amb la vistosa pantomima dels “moros i cristians”. La gent vol divertir-se i disfressar-se, coses que, abans, venienservides pels Carnestoltes. Els governadors civils i els bisbes, confabuladament, dictaren ordres estrictes contra la saturnàlia jovial que precedia la Quaresma. Ara si el veïnat no es disfressava ni esdissipava per Carnestoltes, començà a fer-ho amb l'excusa dels “moros i cristians”. La teatraleria dels “moros i cristians” té com a fons la victòria dels moros. Cal la intervenció sobrenatural perquèels cristians s'imposen. Siga com siga, la població actual prescindeix de la història i s'hi divirteix. És la recuperació del Carnaval.

CULTURA POPULAR


Això de la “cultura popular” és, enteoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Només hi ha una “cultura”: la que la gent culta qualifica de “cultura”. ¿La “subcultura” de tebeos, dels telefims, dels digests? És això: una “cultura” més omenys degradada. I la resta, la “cultura popular” del folklore ja pertany a un altre territori de consideracions en les quals “cultura” significa “comportament col·lectiu”. El drama, evident, és...