Abandono

L’ABANDONAMENT

L’abandonament d’infants és un fenomen tan vell com l’home.
Diverses civilitzacions i societats amb diferents estructures han fet dels seus infants objecte de l’atzar; moltes comunitats han exercit, i de fet exerceixen, l’abandonament d’infants ja en diferentes formes i expressions dels seus costums.
Abandonar un infant no sempre ha estat considerat un acte reprovable, ans eraexecutat oer diversos interessos socials o particulars, i per altres consideracions filosòfiques, més o menys extravagants.
Ja actualment prevalen els interessos creats i els prejudicis referents a l’honor, tot i que estem parlant també dels adolescents que, en veure’s amb una criatura, ja no troben una sortida clara per al seu futur.

I en aquest sentit, la intencionalitat de l’actedependràsemore de l’orientació dels interessos que més prevalguin a l’hora de valorar situacions personals.
Tot i que l’abandonament és un fet individual, té clares repercussions socials; volem, doncs, definir l’acció delatora de l’abandonament d’un infant, en dos vessants diferents. L’intencional i l’irresponsable.

L’abandonament intencional té com a objectiu clar desfer-se de la presència de l’infant,i en aquest sentit, pot ser criminal (quan es busca la mort del nadó) i diferit (quan l’abandonament es fa de manera que el nadó pugui ser descobert i rehabilitat, tot intentant ferir el mínim possible la vida de l’infant).

L’abandonament irresponsable és aquell que és efectuat sense consciència de la magnitud de les seves conseqüències i, en aquest sentit, pot ser motivat pels factorssegüents:

-Incultura: pel fet deno saber allò que hom té com a comesa.
-Manca de recursos personals, en aquelles persones amb debilitat de caràcter.
-Costum social: acte inocultat dins el col.lectiu social, i socialment acceptat.
-Demència: acte executat per desequilibri irreversible o transitori i que representa un perill considerable per al nadó.

Si observem les informacions oficials fetespúbliques, veurem que en general han augmentat les peticions d’adopció. Malgrat tot, no deixa de créixer la lentitud burocràtica per esdevenir pares adoptius, i encara molts dels infants romandran mercè de la cura institucional.
Amb tot, des de la perspectiva professional, sempre es preveurà la més remota possibilitat perquè l’infant retorni al si familiar, car és necessari l’ajut a la família enaspectes múltiples.
Per tot l’expressat, podem dir que l’infant abandonat és l’última opció per a la parella que desitja adoptar un fill, car desitgen un nadó sa i sense problemes de legalitat, ja que existeix la possibilitat d’un reclam dels pares naturals.
Aquesta alternativa transforma els pares adoptius en molt exigents, i no s’adonen que l’infant està adscrit en una institució de protecció itutlea ho és precisament perquè no està protegit.
La desprotecció, en aquest sentit, esdevé multiproblemàtica, com en el cas dels maltractaments, manca d’afecte, hostilitat o rebuig, dèficits alimentaris o d’higiene, o també la manca d’uns drets que tot infant, com a ciutadà, ha de tenir, com ara l’escolarització.

Aquesta situació repercutirà en la seva vida adulta, car no li podem demanar queen un futur sigui un pare afable, atent i afectuós, ja que són sentiments que no ha conegut.

Aquest fenomen succeeix en diversos països, independentment del seu nivell de vida; és un problema crític en l’estructura subjectual, un problema de l’individu en ell mateix, amb l’entorn o amb l’estructura ancestral on es situen les relacions paternofilials.

Un dels aspectes que preocupa, i no mésque els altres, és el fet que molts nens, a causa de l’addicció dels pares a les drogues, són abandonats a una edar cada vegada més curta, car els pares tenen molt poc marge de responsabilitat; situació que crea en el nen problemes de caire psicoambiental, raó per la qual, com hem dit, el retorn a la família és desitjable però no sempre possible, perquè existeix en la mentalitat de l’infant...