Adfadfadfasd

GUIA DIDÀCTICA

TERRA BAIXA
d’Àngel Guimerà

TERRA BAIXA
L'evolució de l'autor
Guimerà, nascut el 1845, quan escriu Terra Baixa, té uns cinquanta anys i és un escriptor d'una llarga trajectòria literària i específicament teatral. Com molts altres intel∙lectuals de la Renaixença (no pas determinantment per haver nascut a Santa Cruz de Tenerife de mare canària, ja que, fill d'un vendrellenci immigrat a Catalunya als 8 anys, havia esdevingut catalanoparlant), de primer va conrear la literatura castellana, però, incitat pel seu amic Jaume Ramon i Vidales, el 1869 va participar ja als Jocs Florals i, sense desanimar-se pels fracassos, va perseverar en l'ús de la llengua catalana i va acabar essent-hi plenament reconegut com a poeta (el 1877 fins va guanyar els tres premisextraordianis, esdevenint Mestre en Gai Saber). Així i tot, Guimerà, que ja havia escrit diverses peces, no aconseguia de representar-les. Les primeres obres van haver de ser estrenades pels seus amics: Gala Placídia (el 1879 al Principal, abans d'accedir el mes següent al Novetats) i Judit de Welp (tot i haver obtingut un accèssit als Jocs Florals de 1880, el 1883 a Canet de Mar, escenificació que afavoreixque se li obrin les portes del Romea l'any següent). La creació de l'Associació d'Autors Catalans, buscant una alternativa al monopoli des d'aquest teatre per Frederic Soler — la rivalitat del qual amb Guimerà anirà creixent—, facilitarà la representació de Lo fill del rei (el 1886 al Teatre Novetats, on l'autor estrenarà sovint). Encara que el comitè de lectura va preferir-la a Mar i Cel(estrenada el 1888 al Romea), aquesta resulta més innovadora que aquella peça força victorhuguesca i va suposar una consagració teatral més plena (ja el mateix any se'n va representar una versió castellana al Teatre Calvo-Vico de Barcelona i el 1891 al Teatro Español, inicant la projecció madrilenya), a pesar d'algunes reticències —afavorides, en algun cas, com el de Valentí Almirall, per la vinculació del'autor a la Lliga de Catalunya. Aquestes peces són "tragèdies històriques" en vers. El gènere havia estat força desplaçat pel drama, que havia esdevingut la forma teatral romàntica per excel∙lència. Però, a més del fet que el classicisme segueix pesant en molts autors vuitcentistes i que la pruïja anticlàssica ja decau, es poden reconèixer en la tragèdia atractius romàntics (el patetisme,l'heroïcitat, la grandiositat...). En el cas català, s'afegeix la desconeixença del conreu anterior i la possibilitat de propiciar un teatre de més volada. Així, és reclamada per diversos escriptors (entre els quals es troben els membres de la Jove Catalunya, institució de la qual forma part Guimerà, o el seu bon amic Josep Yxart), és promocionada als Jocs Florals i la conreen diversos dramaturgs (caldestacar també Víctor Balaguer). Guimerà produirà tragèdies que, com la seva poesia, tot i partir de diversos models i recórrer a recursos tòpics, renoven força personalment la temàtica històrica, amb intenció (com reclamava ja a l'article "Ahont deu anar la literatura catalana", publicat el 31 de gener de 1874 a La Renaxensa) d'invocar "en las táulas escénicas" "las ombras" dels homes, de diversosestaments, que "gastavan la vida per la salut de la patria" a fi que "l'esperit de Catalunya pur y rejuvenit, enjoyantse ab las galas que'ns porta l'avansament dels segles" tregui "ufanosa brotada tornantnos encara als dias de prosperitat, de independencia y de glória".

El 1890 és una fita important en l'evolució teatral de Guimerà. D'una banda, fracassa en la tragèdia amb Rei i monjo —que ésa més acusada, injustament, de plagi d'El monjo negre, de Frederic Soler—, tot i que perseverarà en el gènere (aquell mateix any s'anuncia al Teatre Novetats Joan de Canyamars, sembla que inacabada). D'altra banda, fa una aproximació al teatre d'ambientació contemporània: primerament, amb la tragèdia La boja, que, amb el precedent d'algun aspecte de la producció anterior, vol ser una provatura...