Alegoria a la calumnia de lorenzo leonbruno

ANÀLISI ICONOGRÀFICA DE L' ALEGORIA DE LA FORTUNA O LA CALÚMNIA DE LORENZO LEONBRUNO

1. INFORMACIÓ GENERAL DE L’OBRA Títol: Allegoria de la Fortuno o La Calumnia. Autor: Lorenzo Leonbruno (Mantua 1489 – Mantua c. 1537) Cronologia: 1523 Estil: Renaixement Tècnica: oli Suport: taula Dimensions: 100 x 76 cm. Localització actual: Pinacoteca Brera, Milà.

2. ANALISIS ICONOGRAFIC a. Anàlisis de lapintura. i. Personatges 1. Veritat: tota nua, com dicta la tradició antiga, i alçant les mans al cel. 2. Penitència: amb una trava als peus, que explica la seva lentitud, va vestit en robes negres de “luto” 3. Odi: vestit de militar amb un petit animal al seu casc.

4. Innocència: nen petit alçant les mans al cel posant als déus per testimonis d’haver estat falsament acusat. 5. Calumnia: donabella amb molta energia, a la mà esquerra duu una antorcha encesa i a la mà dreta la innocència.

6. Frau: va acompanyat d’un gos o una guineu que caracteritzen la seva acció. 7. Enveja: dona desagradable, de mirada penetrant que guia a la Calumnia 8. Ignorància: és una dona molt grassa i cega, amb una corona. 9. Tirà: se’l representa com un jutge amb unes grans orelles d’ase, donant a entendrela seva estupidesa. Molt semblant a Midas. 10. Sospita: home amb armadura que, juntament amb l’ignorància, donen mals consells al tirà. 11. Ingratitud: amb els ulls tapats. 12. Farsa: amb una màscara a les mans.

13. Esperança: figura femenina amb un ancora. 14. Luxúria: és una parella entrellaçada. 15. Virtut i sàtir: (no img) la virtut transformant-se en arbre i el sàtir orinantse-li a sobre.16. Temps: home vell nu i barbut, duu un basto acabat amb una balança. 17. Servitud: figura femenina amb un jou sobre les espatlles. 18. Fortuna: amb la roda de la fortuna darrera seu i repartint sort i desgracia als altres personatges. 19. Animals: Cérvol, Cabra i Moltó, representen la luxúria i altres vicis. 20. Mare de les virtuts: empresonada

ii. Inscripcions La de la veritat: ‘O MEINFOELICEM DEAM VERIDICAM QUE NUNQUAM: NUNQUAM: NUNQUAM AUT TURPITER MEA MAXIMA CUM INFAMIA AD AURES PRINCIPUM MISELLA ACCESSI’. Mostra la seva desesperació per no arribar al tirà, de tal manera que mai se sabrà la veritat. La de la Fortuna: ‘NON MERITIS FOELIX. NEC IMMERITIS NASCITUR MISER HOC DIVINAE SORTIS. HOC FATI. HOC FORTUNAE EST NULLUS DIVITIIS INTUMESCAT NIMIUM. NEC ULLUS CLADIBUS INGEMISCATNIMIUM. EST FORTUNA. DEA VARIA. LUBRICA. ET FRAGILIS NONNUNQUAM PAUPERIE GRAVAT BEATOS’. Es mostra el caracter canviant de la deesa. La de la presó: ‘VIRTUTIUM OMNIUM HIC VI RETENTA EST MATER O SAECLUM MISERUM: O CREDULE SAECULUM’ En aquest to, la mare de les virtuts, crida anunciant que ha perdut tota eperança. La de sota: ‘Hec si in adversa quid in prospera lionbrunus pinxiset fortuna’ b. Fontsliteràries i fonts visuals. És ben possible que construir qualsevol tipus d’hipòtesis intentant combinar les fonts literàries i artístiques que Leonburno hauria pogut conèixer esdevindrà un raonament absurd i gratuït. La riquesa i la complexitat de l’al·legoria contradiu qualsevol judici senzill. Això no exclou pas que algun dels personatges importants de la cort, potser la mateixa Isabelle d’Este,sigui la mecenes de l’obra. Pel seu caràcter didàctic, la pintura mostra un corrent moral característic del patronatge de la marquesa; certs detalls, com la presó de la mare de les Virtuts, són directament una alusió a les pintures del Studiolo d’Isabel d’Este. Niccolò da Corregio, probablmente el 1491, havia dedicat a Isabel la seva Faula Pisches et Cupidinis, un llarg poema carregat d’alusionsautobiogràfiques i amb una menció a la pintura d’Apeles: ‘In vna loggia, che la sua parete/avea dipinta per la man di Apelle,/eravi la Calumnia, e ne la rete/Marte con quella che adombra la stelle...’. La presència de Mart i de Venus sorpresos per Vulcà, que contribueixen a la decoració clàssica de la loggia, recorda l’iconografia del Parnasse pintat per Mantegna. TEXT DE LUCIANO DE SAMOSATA, Cap....