Art Cristià Medieval

LES IMATGES DE L'ART CRISTIÀ MEDIEVAL

Treball de Humanitats sobre l'art cristià medieval.

Josep Antoni Garcia Rami





LES IMATGES DE L’ART CRISTIÀ MEDIEVAL

1. Introducció.

Al llarg del segle IV l’Imperi Romà s’enfronta a diverses dificultats que l’impedeixen adaptar-se als canvis i superar les crisis. Es déu, sobretot, a factors de tipus intern (l’enfrontament amb el nou poderde l’església cristiana, efectiu a partir de l’edicte de Milà, el 313, data en què Constantí accepta el cristianisme) i a factors de tipus extern (la relació amb els pobles germànics). D’aquests darrers, els visigots són els primers en penetrar en els dominis de l’imperi i l’any 410 aconsegueixen saquejar la ciutat de Roma. Hi hagué també una progressiva decantació del poder envers l’orient queva cristal·litzar en la divisió de l’imperi en dos eixos, l’occidental i l’oriental en el 476. Sobre les runes occidentals de l’antic imperi van regnar els pobles germànics: ostrogots a Itàlia, francs a la Galia, visigots a Hispània i vàndals al nord d’Àfrica. L’únic vestigi que va conservar l’essència de l’Imperi romà fou l’oriental, que malgrat perdre els territoris asiàtics (Síria, Palestina iEgipte), es mantingué en els territoris grecs, tracis i anatolis i adquirí una identitat nova: l’Imperi Bizantí. Mentre aquest nou imperi establia la seva identitat, l’Islam s’expansionà, fins arribar a Hispània. Aquest avanç fou detingut a la batalla de Poitiers el 732 i juntament amb l’esplendor polític, econòmic i intel·lectual del califat abasí es desenvolupà i consolidà el Regnum Francorum,representat sobretot per la figura de Carlemagne (771-814), coronat emperador pel papa Lleó III. La divisió de l’Imperi de Carlemagne en tres regnes, l’etapa de màxim esplendor de Constantinoble i la formació de les monarquies feudals inicien la Baixa Edat Mitjana. En tot aquest procés observem una transformació dels valors de la cultura romana i, sobretot, un canvi en la religiositat que portarà al’adopció de nous cultes, entre els que hi ha el cristianisme. De fet, l’augment dels nous cultes, sobretot els de les religions monoteistes (cristianisme, mitraisme, culte a Hèlios) és un fenomen important i que té una manifestació evident en el terreny artístic. Les imatges que aquests cultes produeixen són fàcilment intercanviables entre els diferents cultes o religions. L’art cristià primitiues convertí en un pont entre la cultura clàssica i la cristiana. El realisme clàssic va ser substituït per l’expressionisme cristià. Es tracta d’un dels fenòmens més considerables de la història de l’art. El cristianisme que, com l’Islam, s’enfrontava amb el paganisme (podem llegir també politeisme), tornava a subordinar l’home a la divinitat, però oferint als fidels una forma de participacióunitiva en la persona d’un déu redemptor. El caire més espiritualista del Cristianisme es basava en la concepció d’un destí humà sotmès a una vida futura (com en la religió egípcia). Aquest espiritualisme heretat dels hebreus va infondre en els primers cristians un rebuig de l’art plàstic de la cultura greco-llatina, que interpretaven com a signe de idolatria.

2. El problema de les imatges:idolatria o pedagogia?

No hem d’oblidar que el cristianisme havia nascut en el si d’una societat en què la utilització d’imatges en el culte era moneda de canvi. A banda del politeisme, la religió dels grecs i després la dels romans es diferenciaven de la religió monoteista dels hebreus, de la qual sorgiria el cristianisme, també en aquest tret. Si els apòstols Sant Pere i Sant Pau recomanaven en lesseves epístoles allunyar-se de la idolatría (“allunyeu-vos dels ídols” 1 Corintis 10, 14) era, entre d’altres coses, perquè aquest tret els diferenciava de les religions dominants en el seu entorn i garantia la seva puresa doctrinal: és sabut que una de les millors maneres d’evitar la contaminació ideológica consisteix a aferrar-se a la singularitat. Una altra cosa fou quan el cristianisme veié...