Article L Orient Mitjà Del Panarabisme A L Islam Polític

L’Orient Mitjà, del panarabisme a l’islam polític

Durant els darrers anys, l’islamisme més extrem ha reforçat les seves posicions. Entre brots xenòfobs a Europa i ofensives militars gihadistes, resulta difícil no caure en etiquetes, prejudicis i generalitzacions a l’hora de debatre sobre el món musulmà


Els acords de Camp David de 1978, signats per Egipte i Israel, van escenificar el fracàsdel moviment nacionalista àrab STF

JOAN MAS
30/09/2015

El creixement de l’islamisme més extrem als països musulmans és fruit d’un procés històric i cal analitzar-lo des d’aquesta perspectiva. Des de molts àmbits occidentals, tot sovint es redueixen les problemàtiques que viu l’Orient Mitjà a una qüestió purament religiosa. L’associació entre àrab i islamista també és molt recurrent. Però lesreivindicacions polítiques i socials d’una gran part del món islàmic contemporani s’han canalitzat a través d’una òptica secular i laica. No és fins fa poques dècades que l’Islam polític comença a incidir en major mesura entre franges de població generalment empobrides. En aquest procés, han perdut pes alguns corrents ideològics d’esquerra, sense contingut religiós, que anteriorment havien assolit unalt grau d’hegemonia.
El moviment nacionalista àrab
A mitjans del segle xx, un moviment modernitzador va recórrer el conjunt del món àrab. A Egipte, Gamal Abdel Nasser va liderar un cop d’estat, impulsat pel Moviment dels Oficials Lliures, que va obligar a abdicar al rei Faruk I el 1952. El projecte polític del militar egipci partia d’una visió aparentment socialista i emancipadora, contrària a laingerència de les potències occidentals. Nasser era favorable a l’enderrocament de les fronteres colonials dissenyades pels Acords Sykes-Picot, pactats per França i l’Imperi Britànic durant la Primera Guerra Mundial.
Amb l’extensió de la lluita anticolonial, la idea d’unir el poble àrab sota una mateixa nació-estat va guanyar adaptes: Egipte i Líbia van intentar unificar-se amb altres països
 
Elpensament renovador de Nasser va fer ressorgir el panarabisme. Amb l’extensió de la lluita anticolonial, la idea d’unir el poble àrab sota el marc d’una mateixa nació-estat va guanyar adeptes arreu del territori. Una mica més endavant, el Partit Baas –inicialment defensor de plantejaments panarabistes i socialistes- va assolir el poder a Síria i l’Iraq. Tot plegat va ser un procés global de canvisprofunds en el qual les instàncies religioses no van participar.  
La nacionalització del Canal de Suez, impulsada pel govern egipci l’any 1956, es va percebre com una derrota definitiva de l’imperialisme occidental. Aquesta va ser una nova empenta a les postures del moviment nacionalista àrab. El 1958, Egipte i Síria van ajuntar-se en un mateix estat, la República Àrab Unida. Malgrat tot, lapressió dels interessos locals va acabar amb l’intent d’unificació el 1961, després d’un cop d’estat a Damasc.  
El panarabisme, però, es va associar en gran mesura a la figura de Nasser durant massa temps. La progressiva pèrdua de prestigi del líder egipci també va significar el principi de la fi del nacionalisme àrab. L’ofensiva llampec d’Israel durant la Guerra dels Sis Dies el 1967 en va ser laculminació. El 1969, Muammar al-Gaddafi va liderar un cop d’estat a Líbia per enderrocar el règim monàrquic que regnava al país i es va erigir com a cap visible del panarabisme. El militar va voler unificar Líbia amb un gran nombre d’estats, però no va prosperar cap dels seus intents.   
De la fi del panarabisme a l’auge de l’Islam polític
Avui dia, el panarabisme com a referència ideològica haquedat definitivament a un segon pla. La deriva autoritària dels poders polítics de la majoria de règims àrabs, unida als interessos propis de les oligarquies de cada país, ha impedit que la unió prosperés. La definició de les fronteres colonials s’ha mantingut vigent fins fa poc. Els primers en trencar-la han estat els combatents de l’Estat Islàmic (EI), que pretenen implantar un projecte...