Bioètica

Ètica i Filosofia Política.

L’ètica aplicada és la que busca posar en pràctica els valors morals. Com bé diu la introducció del mòdul tres “passa del què hauria de fer al què haig de fer”. En les darreres dècades, a causa dels avenços científics, tecnològics i les necessitats que se’n deriven, l’ètica aplicada, s’ha vist obligada a replantejar-se en profunditat les seves propostes. En aquestsentit, a principis del 1970, apareix als EEUU la bioètica. La primera persona que en va parlar va ser Van Rensselaer Potter, amb la voluntat d’ humanitzar el progrés per millorar la qualitat de vida dels pacients. Pensava que s’havia d’anar més enllà de l’ètica estrictament mèdica i s’havia d’establir una relació directe entre la responsabilitat i el dolor del pacient. La ràpida acceptaciódel terme i les múltiples publicacions que s’han fet sobre el tema, ens demostra la necessitat de donar resposta a les inquietuds de la societat respecte a la vida en si. Tanmateix, en la seva curta història, la bioètica ha estat objecte de diverses actualitzacions. Si en primera instància s’ocupava tan sols de la bona praxis del professional vers el pacient, en l’actualitat, a causa de nousdescobriments científics com la píndola anticonceptiva, s’endinsa en problemes ecològics i de gènere. És per aquest motiu que s’anomena bioètica global.
Els principis bàsics de la bioètica són, segons H.T. Engelhardt, el principi d’autonomia, el principi de beneficència i el principi de no maleficència. El d’autonomia diu que no es pot obligar a ningú, sota cap circumstància, a prendre una decisió,el de beneficència ens diu que s’ha de fer a cadascú el bé que ell consideri més apropiat i el de no maleficència ens diu que no es pot causar intencionadament un mal major al pacient. Ambdós conceptes, però, poden entrar en contradicció en casos concrets. Per aquest motiu, és necessària la introducció de l’anomenat principi de justícia, que ens proposa que els malalts han de rebre un tractamentequitatiu.
El cas de Ramon Sampedro, posa a la palestra la necessitat d’aquest tipus d’ètica. És necessari que ens plantegem, des d’un punt de vista racional, si és just o no que hom decideixi sobre la seva existència. Cal que ens preguntem què voldríem nosaltres si ens trobéssim en la mateixa situació. No obstant això, aquesta qüestió que, a priori, ens pot semblar totalment indiscutible, haestat i és objecte de discussió en molts països arreu del món.
El dret a no patir és de sobra acceptat per la majoria, però els mecanismes pels quals es pretén evitar el sofriment, són controvertits i estan carregats de polèmica. Per una banda, l’opció que sol·liciten molts malalts terminals és posar fi a la seva vida per tal d’evitar una continuïtat indigne. Si fem un petit anàlisi històric sobre lalegalitat institucional o moral d’escollir lliurament sobre la pròpia existència, veiem que, a l’edat mitjana, per exemple, hi havia el convenciment general que la vida era d’origen sagrat. Així doncs, sols Déu tenia la potestat de decidir si s’havia de posar o no posar fi a una vida. A partir del renaixement, i l’edat moderna sobretot, va anar canviant aquesta concepció. Actualment, existeixendiverses opinions sobre el tema, tant laiques i atees com religioses.
Partint d’un punt de vista bioètic i racional, doncs, podem veure diferents opinions. Per una banda, podem veure que l’associació catalana d’estudis bioètics ens aporta una sèrie d’arguments per a rebutjar l’eutanàsia. Segons aquests,” l’eutanàsia no resol els problemes del malalt, sinó que destrueix a la persona que té elproblema”. Argumenten que la dignitat humana és inamovible, independentment de les condicions de vida de l’individu en concret. Pensen que l’autonomia de l’individu no comprèn ni pot comprendre el dret a decidir sobre la seva vida com a tal, ja que si es permetés aquest dret també s’hauria de permetre que hom pogués vendre els seus òrgans per voluntat pròpia o escollir ser esclau lliurement. Pensen...