Cant de Gentil

Cant de Gentil

Amor, amor, ¿on me pujares?
¿on sou, amics?, ¿on sou, mos pares?,
i jo mateix, digau-me, ¿on só?
Digues-m’ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.
I tu, ¿ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
¿dus a l’infern o al paradís?
Més és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!
¿Què se me’n dóna de la terra
si et tinc ací, en estcim de la serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta’m vers on surt com poncella
que s’esbadella
pel firmament.
Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l’or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d’estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.
Puja’m amunt, de branca en branca,
des d’on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre fruit d’orpuja’m amunt, i amunt encara
mostra’m la cara
del Criador.
Mes, si jo et tinc, ¿per què m’enyoro?;
si tu em somrius, doncs, ¿de què ploro?
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria;
Griselda mia,
deixa’m plorar!


Localització
El títol d’aquest poema és Cant de Gentil i és un fragment que pertany a l’obra poètica Canigó de Jacint Verdaguer escrita entre 1882 i 1883.Jacint Verdaguer està considerat el més gran poeta català del segle XIX, és el creador de la llengua i la literatura contemporànies i va consolidar el moviment de la Renaixença.
Fill d’una família modesta va entrar en la carrera eclesiàstica on va rebre una bona formació. Amb només 20 anys va participar als Jocs Florals de Barcelona i on més tard guanyaria varis premis. Durant la seva primeraèpoca va escriure poesia bucòlica i de to neoclàssic però més tard va adoptar el model poètic romàntic.
Va ser ordenat sacerdot rural però degut a una estranya malaltia va decidir entrar de capellà de vaixell. A partir d’aquí va ser quan va obtenir èxit internacional amb les seves noves creacions. Durant els seus últims anys va tenir bastants problemes amb el bisbe de Vic degut a que després delsseus últims viatges, s’havia obsessionat amb el desig de purificació, però finalment Verdaguer es va retractar.
Les seves obres més importants són: L’Atlàntida i Canigó.

Tema
L’amor que sent per Griselda.
Tot el poema gira entorn l’amor que sent per aquesta dona i la reflexió que fa dels seus propis sentiments i patiments.
Estructura
Externa:
L’estructura externa està formada per sisestrofes de sis versos cadascuna. Els primers quatre versos de cada estrofa tenen 8 síl·labes i els últims dos, només quatre.
Els versos són d’art menor.
La rima és consonant a tots els versos i és del tipus: aabccb. A més a més, és masculina en el tercer i sisè vers, els altres tenen rima femenina.
Interna:
Presenta la situació a la primera estrofa amb una exaltació de la inseguretat e incertesaque pateix pel seu amor per una dona anomenada Griselda.
A la següent, es pregunta que és i cap a on du aquest amor i expressa la seva felicitat al veure els seus ulls blaus, fent així una petita descripció física.
Comenta que li dona igual la resta si la té a ella i li demana que el porti pel cel.
A la quarta estrofa segueix amb el simbolisme del cel i expressa la metàfora dels raigs del Solcom a or.
Més tard es reflecteix el terme espiritual de l’ànima que vol veure la cara de Déu.
Finalment s’expressa el desig amorós insatisfet i la seva pròpia incomprensió.



Anàlisi formal
Podem començar l’anàlisi formal d’aquest poema comentant que es tracta de un monòleg líric on la veu poètica representa en Gentil.
A la primera estrofa es pot identificar un doble apòstrof metafòric alprimer vers, on es dirigeix a l’amor com si fos una persona:
Amor, amor, ¿on me pujares?
Just a continuació hi ha una interrogació retòrica:
Amor, amor, ¿on me pujares?
Al següent vers hi ha un paral·lelisme de bimebració dins de dues interrogacions retòriques:
¿on sou, amics?, ¿on sou, mos pares?,
S’observa una altra interrogació retòrica:
i jo mateix, digau-me, ¿on só?
Aquesta gran...