CATALAN3

JACINT VERDAGUER I SANTALÓ
Neix a Folgueroles (Plana de Vic), l’any 1845.
Poeta més destacat de la Renaixença, anomenat, sovint, poeta nacional de Catalunya.
El seu pare feia de pagès, de picapedrer, de paleta i de mestre de cases. La seva mare s’ocupava de les feines de la llar. Era una dona instruïda (li agradaven les rondalles) i devota (influí en la seva religiositat)

Als deu anys vaentrar al seminari de Vic, per començar la carrera eclesiàstica. Difícilment podem saber si en aquest moment tenia poca o molta vocació religiosa. Hem de fer, però, les següents consideracions:
En aquesta època, les famílies amb pocs mitjans econòmics feien ingressar els seus fills al seminari per poder accedir als estudis, i, aconseguir un prestigi social important.
Per altra banda, el segon teniacom a destinació l’Església, En el cas de Verdaguer, el seu germà segon (ell era el tercer) havia mort.
És possible que l’exemple de la seva mare, profundament religiosa, i del seu entorn en general el decantessin per una tria de la qual un nen de deu anys no n’era plenament conscient.

Els primers cursos de seminari fou alumne extern: cada dia havia de recórrer uns quatre quilòmetres a peu des decasa seva a Vic. En aquest primer període no destaca en els estudis i, a més, té moltes altres coses al cap, per exemple, el 1859 s’escapa perquè vol fer de soldat; finalment, el troben a Figueres i reprèn els estudis.

Unes pàgines en què fa referència a aquesta època (quan tenia 15 anys) ens mostren que finalment decideix dedicar-se al servei de Déu.

Recorda l’any 1860 com el del naixement dela seva vocació poètica:
Estímul de la seva mare, que sabia moltes cançons populars i rondalles.
Al Seminari s’afecciona als autors clàssics i coneix els escriptors del la Renaixença, en bona part a través dels recents restaurats Jocs Florals.
El seu amic del Seminari, Jaume Colell, amb qui mantindrà una relació constant al llarg de la seva vida, amb alguns alts i baixos importants, l’estimula aescriure i l’introdueix en els ambients intel·lectuals de Vic: cercle literari de gent més gran que ell i grup de joves universitaris que estudien fora i es reuneixen quan tornen a Vic.

A partir de 1863 i fins el 1870 passa els estius en un mas (Can Tona), on treballa en les feines del camp, fa de mestre dels més joves i recull cançons populars, molt esteses, sobretot per la Catalunya rural. Tambéescriu poemes propis, alguns dels quals no li semblen prou adequats a la seva vocació religiosa, de manera que per por que algú els pugui llegir els amaga damunt d’una biga de la seva cambra. L’única obra conservada amb mostres de poesia amorosa, que es publicarà pòstumament (1925) és Jovenívoles.

1864: concursa per primera vegada als Jocs Florals, però els seus poemes passen desapercebuts. Encanvi, l’any següent hi presenta quatre composicions i dues són premiades (s’hi presenta amb el vestit típic de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. Causa sensació)
Durant aquest període passa per una època de crisi en els estudis: suspèn teologia, segurament pel seu atreviment a concursar i, a més, per fer-ho amb poemes patriòtics i no religiosos, i pel fet d’anar a recollir els premis.1866: hi presenta 6 composicions i obté quatre premis (diversos accèssits). Aquest any, però, no va a recollir els premis.
1867: No participa en els Jocs Florals, però funda l’esbart de Vic, a la font del Desmai, prop de can Tona, on es reunien els joves escriptors per recitar-se les seves obres i per parlar de literatura en general. Fa el discurs inaugural.
1868: Torna a participar als JocsFlorals, amb el poema L’Espanya naixent, una mena d’esborrany del que serà L’Atlàntida. No té èxit i un dels pocs que l’anima a continuar és Milà i Fontanals, amb qui mantindrà una amistat duradora. A Barcelona, es posa en contacte, a més d’ amb poetes catalans, amb escriptors espanyols, com Zorrilla, i amb el poeta occità Frederic Mistral, amb qui continuarà mantenint una bona amistat.
De 1868 a 1870...