Concepcions egípcies, mesopotàmiques i hebrees sobre el temps, el passat i el poder reial

CONCEPCIONS EGÍPCIES, MESOPOTÀMIQUES I HEBREES SOBRE EL TEMPS, EL PASSAT I EL PODER REIAL.
Dins l’estudi de les civilitzacions podem fer una diferenciació clara de les mateixes tenint en compte el tipus de cosmovisió que tenien. Trobem d’aquesta manera tres tipus de civilitzacions: Les de discurs mític, les de discurs lògic i les de discurs monoteista.
Les civilitzacions de discurs mític escaracteritzen per l’aparició en un moment concret dels déus creadors, que enceten el procés de creació tot generant altres déus que també s’incorporen al cosmos, es tracta doncs d’unes civilitzacions amb una cosmovisió integrada, entre déus, essers humans i natura. Dins d’aquest tipus de civilitzacions hi trobem les civilitzacions d’Egipte i les Mesopotàmiques. Les civilitzacions hebrees en canvisón les “inventores” del discurs monoteista: hi ha un únic Déu que és etern i que existia abans de la creació, ell és l’únic creador provocant una subordinació jeràrquica de la realitat entre Déu, l’ésser humà i la natura. Aquesta realitat entra en contraposició directe amb la cosmovisió integrada de les civilitzacions de discurs mític.
Aquesta diferenciació prèvia sobre els diferents tipus decivilitzacions ens permetrà comprendre molt millor les diferències en la concepció del temps, el passat i el poder reial així com les seves representacions artístiques i documentals entre les civilitzacions d’Egipte, Mesopotàmia i Israel.
Sens dubte, l’aspecte més important a destacar de la civilització egípcia és el fet de que el seu propi rei, el faraó, sigui un déu, un déu que ha de vetllar per albon manteniment de la maat, de l’harmonia universal, del manteniment de l’ordre còsmic en definitiva. Aquesta és també la principal funció del rei mesopotàmic, però amb una important diferència, el rei mesopotàmic no és un déu, tan sols és un gran home (designat pels déus, això si), un heroi que fa d’intermediari entre els déus i els essers humans.
Això provoca que a Egipte la figura del faraóno sigui mai discutida, en tota la història dels faraons, no es tractava d’una opció de govern triada o imposada entre diverses alternatives, es tractava de l’única forma de govern possible...el faraó era un déu!!! no hi podien haver altres opcions. Aquesta visió de la societat va ser la gran victòria que va aconseguir Menes (el primer faraó en la unificació de l’Alt Egipte i el Baix Egipte)aconseguir que la figura del faraó fos una figura absolutament indiscutible: no es pot donar la culpa a un déu. Això es va aconseguir a través de la potenciació en la figura del faraó d’una característica profundament establerta en la societat egípcia, la dualitat, l’etern equilibri entre el bé i el mal, entre l’ordre i el caos.
Els egipcis doncs contemplaven el cosmos com una cosa immutable, establei segura, una repetició constant de l’arquetip primigènic, on el faraó garantia l’etern retorn a l’ordre còsmic, comportant d’aquesta manera una visió optimista de l’existència i quedant reflectida en els seus escrits o manifestacions artístiques amb una temàtica teològica i arquetípica, ens parla sempre de les lluites i llegendes mitològiques, tot acte transcendent és un retorn a l’acteprimigènic, per tant l’important és aquest acte inicial, no el fet concret que ha ocorregut en el seu present.
Els mesopotàmics en canvi no gaudien d’aquesta seguretat en l’esdevenir, al no estar governats per un déu si no tan sols per un gran home designat pels déus per a fer d’intermediari entre ells i els éssers humans, estan més pendents dels actes concrets, dels canvis puntuals, viuen amb més por oincertesa el seu present i el seu futur i tot això dóna peu a una manifestació més pessimista de la seva cosmovisió. Pel mateix motiu la temàtica de la seva literatura o de les seves representacions artístiques són més heroiques i conjunturals que no pas les egípcies. Els actes del present són més importants, no hi ha un retorn a l’arquetip inicial com passa a Egipte.
L’univers del discurs...