Critiques a La Cooperació

Per poder entrar en un debat sobre la cooperació, situació, evolució i critiques vull ubicar com entenc la cooperació i desgranar en quin context faig aquest anàlisi.
Com a punt de partida, em d’acceptar que vivim en un món profundament desigual, on les relacions nord-sud han estat sempre caracteritzades per la desproporció. La polarització de la riquesa i el factor ecològic, entre d’altreselements, han fet que la Cooperació Internacional, a través de diferents organismes, es mogués amb l’ objectiu de cercar una major equitat i sostenibilitat.
Las acciones de Cooperació han anat variant i reformulant-se al llarg dels anys en base al context polític i les relacions entre països. Breument explicaré el camí de la Cooperació per entendre de on surten moltes de les critiques realitzades.La idea es agafar un caire general sense caure en estereotips, per després poder desglossar i entendre què està passant. El concepte de desenvolupament no el podem entendre ni definir sense tenir en compte el context històric. Una de les característiques principals de la cooperació és la permanent adaptació a les condicions canviants.
Entorn els anys 60, la cooperació la podríem entendre comd’ “asistència tècnica”, on el suport donat anava orientat a la modernització tecnològica ; el desenvolupament es basava en el creixement econòmic, i els objectius eren principalment industrialitzar el país receptor d’ajuda, ja que s’entén que els models de producció eren els responsables de la pobresa. El regulador de les relacions era l’Estat/s, van resultar molt desiguals i la imatge que estenia de la gent del sud quedava col·locada per sota dels prestadors d’ajuda.
En els anys 70 l’ajuda tècnica es va mostrar insuficient, i va quedar en evidencia que la polarització econòmica i social s’havia aguditzat. Era l’Estat Revolucionari el que garantitzava la justícia social. A nivell internacional es va entendre que s’havien de redistribuir millor els béns, i que a través d’aquest Estatque representava directament a la societat, podria pressionar als organismes supranacionals per una major justícia. Amb això es va aconseguir una imatge més digne del Sud, encara que sobre la praxis, els projectes eren molt semblats als de modernització dels anys 60. La diferencia principal era que col·locava en una altra posició als receptors d’ajudes.
Durant els anys 80 aquests dos models vananar perdent credibilitat i els Estats van anar perdent autoritat reguladora. El Mercat serà el nou centre, la base serà l’economia de lliure mercat. Això condueix als països del Nord a pendre una posició de superioritat per que són els que al final tenen major capacitat per generar riquesa, acaben responsabilitzant als pobres de la seva pròpia pobresa. La cooperació es fa més vinculada a la ideade caritat o d’ajuda d’emergència per pal·liar els propis efectes de les polítiques neoliberals.
A partir d’aquesta situació, el Sud comença a organitzar-se per donar resposta a les seves pròpies necessitats; la societat civil es veu com un agent de canvi. Hi ha un consens per revisar els esquemes de la Cooperació al Desenvolupament.
S’introdueix el concepte de desenvolupament humà i sostenible,on lo important no és el creixement econòmic, si no les capacitats humanes; comencen a introduir-se nous indicadors fora de l’econòmic, com l’alfabetització, esperança de vida, accés a la salut, concepte de dignitat humana, entre d’altres. No només el Nord és el motor de canvi, si no que sorgeix la consciencia col·lectiva de que també és generador de molts dels problemes del Sud.
Entenc lacooperació com la mobilització, des de diferents tipus d’agents, de recursos financers, humans, tècnics i tecnològics per promoure el desenvolupament.
Els agents de la Cooperació poden ser Organitzacions No Governamentals (en endavant ONG), Moviments socials de solidaritat, i la Cooperació Governamental .
Són aquests actors els que canalitzen los recursos cap als països del Sud mitjançant projectes...