Deconstrucción de la psicopatologia

Deconstrució de la psicopatología

Me preguntáis como me volví loco. Así sucedió:
Un día, mucho antes de que nacieran los dioses, desperté de un profundo sueño y descubrí que me habían robado todas mis máscaras -Sí; las siete máscaras que yo mismo me había confeccionado, y que llevé en siete vidas distintas-; corrí sin máscara por las calles atestadas de gente, gritando:
-¡Ladrones!¡Ladrones! ¡Malditos ladrones!
Hombres y mujeres se reían de mí, y al verme, varias personas, llenas de espanto, corrieron a refugiarse en sus casas. Y cuando llegué a la plaza del mercado, un joven, de pie en la azotea de su casa, señalándome, gritó:
-¡Miren! ¡Es un loco!
Alcé la cabeza para ver quién gritaba, y por vez primera el sol besó mi desnudo rostro, y mi alma se inflamó de amor alsol, y ya no quise más tener máscaras. Y como si fuera presa de un trance, grité:
-¡Benditos! ¡Benditos sean los ladrones que me robaron mis máscaras!
Así fue que me convertí en un loco.

(El loco, Khalil Gibran, 1918)

Des del mateix moment en què el saber psiquiàtric s’instaurà dins el camp mèdic, especialment a partir de l’obra d’Esquirol, Des establiments consacrés a les aliénésen France, et de moyens d’améliorer la sort des ces infortunés (1818)[1], el concepte bogeria ha estat lligat indissolublement a la idea d’alienació. Aquest darrer terme apareix durant el segle anterior de la mà dels economistes anglesos, per denominar la venda d’una mercaderia. Rousseau l’usava per referir-se a la pèrdua de llibertat originària en favor de la societat, nascuda del contractesocial. En castellà, la paraula “alienación” és sinònima d’”enajenación”, la qual es refereix a l’acte de transmetre a una altra persona la propietat o el dret que es té sobre una cosa.

Foucault, a Història de la Locura, ens explica de quina manera la bogeria era considerada durant l’Edat Mitjana un mal moral, una dolença de l’ànima allunyada de les virtuts cristianes, la terrible conseqüència deles transaccions entre l’ànima i els poders del Maligne, on el vici és la mercaderia que s’intercanvia. Per això, en aquella època era habitual considerar l’alienació mental com un acte de possessió, com la transferència al diable del poder sobre l’ànima de l’ésser humà[2]. L’ésser humà deixava de tenir possessió de la seva pròpia ànima (s’alienava a si mateix) i, per tant, perdia el dret d’optar ala salvació eterna. A partir del Renaixement, comencen les pràctiques d’exclusió social (per exemple, les Naus dels boixos, que recorrien alguns rius europeus), pràctiques que es van instituir més tard, durant la Il·lustració.

Amb l’adveniment del positivisme i la conseqüent assumpció, per part de la ciència, de la capacitat enunciativa de veritats –que fins llavors s’havia atorgatl’església–, la causa de l’alienació deixa de ser moral i passa a ser una qüestió de raó. Com deia Goya, fent una paràfrasi liberal del pensament cartesià: “el somni de la raó produeix monstres”. Així, el boig continua essent un monstre del que cal fugir com de la pesta, però un monstre que cal tenir allunyat ja no perquè pugui infestar la nostra ànima sinó perquè atempta l’ordre social. Per què la malaltia,pel seu origen misteriós, comporta un risc imprevisible de perillositat social[3]. El boig, pel fet de perdre la raó, s’exclou del pacte social i, pel perill intrínsec que representa, cal mantenir-lo aïllat de la resta dels ciutadans, essent la llibertat el primer dels drets que perd. En la modernitat el boig ja no es revela contra Déu, sinó que atempta contra la societat. Per tant, veiem que labogeria, a partir de la consolidació de la ciència positiva i de la exaltació de la raó il·lustrada, esdevé una eina de control social.

La societat requereix ordre. Només l’ordre assegura la predictibilitat que auguren les lleis formulades per la ciència. El determinisme cartesià concep l’Univers com una precisa maquinària de rellotgeria. Per osmosi, l’Univers social també ha d’estar...