Descartes

DESCARTES.
Racionalisme és el corrent filosòfic del s. XVII que afirma que el coneixement humà pot construir-se deductivament a partir de certes idees i principis innats, que l’enteniment humà posseeix per ell mateix amb independència de l’experiència sensible.
El mètode
Descartes parteix de la unitat de la raó i la ciència. Hi ha diversitat de sabers, però tots són fruits de la raó, tenenuna estructura interna que els unifica: hi ha principis comuns a tots els sabers i hi ha un criteri general que permet distingir el vertader del fals, pot construir-se tot l’edifici del saber lligant els coneixements els uns amb els altres en una estructura lògica deductiva.
El problema d’arribar a coneixements sòlids i segurs no és una qüestió de capacitat racional, sinó d’ús d’aquesta capacitat.Però, l’ús que fem de la nostra capacitat racional és diferent en uns i altres, i molts l’apliquem malament, i això és degut a la manca d’un mètode adequat. La solució és aplicar un mètode segur i rigorós com el de les matemàtiques, perquè a través d’ell s’obté un coneixement segur. Aquest mètode és el deductiu, sense la necessitat de recórrer a l’experiència sensible, que és una font d’enganys.“Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tos els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals.”
Descartes no vol que les regles del mètode que proposa siguin aplicades mecànicament, simplement les ofereix per si poden ser útils a algú altre. Es tracta de regles metodològiques, procediments d’actuació en la recerca de la veritat.
Lesregles del mètode són:
* Regla de l’evidència. Aquesta regla exigeix considerar provisionalment fals, tot aquell coneixement sobre el qual sigui possible introduir el més petit dubte, per forassenyat que pugui semblar. Només acceptar com a veritat allò clar i distint.
* Regla de l’anàlisi. Cal dividir les idees complexes per tal de poder-les solucionar i acceptar les més evidents com avertaderes.
* Regla de la síntesi. S’han de reorganitzar tots els pensaments, començant pels més senzills i fàcils de conèixer que ha donat l’anàlisi, i reestructurar tot l’edifici del coneixement des del simple fins al complex. Aquí es troba el nucli de la proposta cartesiana: anar amb ordre a la recerca de la veritat.
* Regla de l’enumeració. Revisar tot el procediment per estar segurs de nohaver omès res.

L’aplicació del mètode: el dubte i la primera veritat
L’aplicació de la regla de l’evidència en la filosofia implica posar en dubte tot coneixement que no sigui totalment evident, és a dir, el que no es presenti a la raó clarament i distintament. Això ho fa amb l’objectiu d’assolir una veritat indubtable que serveixi de fonament a tot el saber. Descartes està convençut de lespossibilitats de la raó humana d’arribar a coneixements segurs, però vol posar entre parèntesis els coneixements rebuts a fi de trobar-los una base que els faci evidents; es tracta d’una exigència del mètode: no donar res com a veritat mentre sigui possible dubtar-ne d’alguna manera. No és, doncs, un dubte real, sinó metòdic.
Coses que poden ser objecte de dubte:
* Les dades dels sentits.Aquestes, de vegades, són enganyoses. No tenim un criteri que ens permeti saber quan els sentits ens enganyen i quan ens informen adequadament de la realitat. És una actitud prudent dubtar de la informació que rebem a través dels nostres sentits.
* Errors del raonament. Hem de dubtar dels coneixements adquirits i del saber escolàstic basat en demostracions racionals.
* L’existència d’un mónextern. Tots estem convençuts que som capaços de distingir l’estat de vigília i l’estat oníric. Però com que no hi ha un criteri de distinció totalment evident, posarem també en dubte l’existència del món extern, perquè potser només és un producte dels nostres somnis.
Descartes introdueix a les Meditacions metafísiques un nou argument per reforçar el dubte, la hipòtesi del geni maligne: ¿no...