Descartes

PAC 1: Història de la Psicologia

Reflexions al voltant del naixement de la Psicologia com a ciència autònoma

Als inicis de l'Edat Moderna ens trobem amb la figura més destacada d'aquesta època, Descartes (1596-1650) i amb la seva obra Discurs del mètode, publicat al 1637, on intenta determinar quines coses es poden saber amb seguretat, que siguin completament vertaderes i que noestiguin basades en cap concepte previ que pugui ésser equivocat. Amb aquesta idea, Descartes comença dubtant de tot el que sabia en aquell moment, donant per entès que els sentits ens enganyen, es qüestiona fins i tot la seva existència, per tal de comprovar si trobaria a la seva creença quelcom que sigués plenament indubtable. Aquesta metodologia el porta a determinar que pot desfer-se de tot en elque creia menys de la seva ànima, donat que si ell estava pensant això significava que existia.

D'aquest text podem extreure vàries idees de Descartes respecte l'objecte d'interès de la filosofia d'aquella època, a saber; Per una part, assumeix un dualisme segons el qual les persones es composen d'una ment i d'un cos, entenent que el cos és una màquina complexa que es mou i funciona com unareacció automàtica del mecanisme corporal. Mentre que l'ànima, la ment o la raó, que els considera sinònims, són un atribut humà. Partint d'aquesta idea, veiem que Descartes considerava que la consciència estava més enllà dels cinc sentits, que no depenia d'ells, que era molt més evident l'existència de l'ànima, de la consciència, que és el mateix, que no pas del cos.

Per una altra part, seguintaquesta línia de pensament, és sabut que Descartes fou el primer exponent del racionalisme, creient en la superioritat de la raó vers els sentits, generant aquesta el pensament, l'enteniment, la imaginació i els sentits. La consciència es redueix al pensament i el pensament es redueix a la consciència.

Així és que Descartes creu en la existència d'un cos i una ment totalment separats, on elcos és la substància material (res extensa), que ens lliga a la terra, i la ment és la substància immaterial (res cogitans), que ens lliga al que és diví i ens separa de las bèsties, els animals, que només són cos. La consciència ens distingeix dels animals pel fet que nosaltres som conscients del que som, pensem, imaginem,... Descartes aposta per l'interaccionisme entre ment i cos i diu queaquests s'influeixen entre si, tot i ser diferents i estar separats.
Finalment, per la manera de treballar de Descartes, es pot veure que era un deductivista, ja que volia trobar un mètode que donara un millor coneixement de les diferents esferes d'activitat. És a dir, va desenvolupar una teoria partint d'unes hipòtesis i desprès va arribar a aquesta deducció mitjançant el resultat que havia obtinguten el seu afan de trobar una explicació al problema ment-cos.

A la Antiga Grècia trobem un filòsof que defensà una postura similar a la de Descartes, Plató (428-348 a.C.). Plató també es decantava pel dualisme ja que assumí que l'ésser humà està format per un cos i una ànima i afirmava que les persones es defineixen per la seva ànima, mentre que el cos és un titella que amb prou feinescaracteritza a la persona. Amb aquesta tendència, Descartes i Plató coincidien molt, tot i que els plantejaments de Plató eren més teològics, l'essència de les seves idees és molt similar. Els dos creien en el dualisme, segons el qual el fa que siguem com som és la nostra ànima.

Uns anys després de la proposta substàncialista de Descartes, neix a les Illes Britàniques una corrent denominadaEmpirisme Anglès, que compta amb tres figures principals: Locke, Berkeley i Hume.

Hume (1711-1766), planteja que l'únic ciment de les ciències ha d'ésser la experiència i la observació corroborant així els principis empiristes. En el seu llibre Tractat de la naturalesa humana: Assaig per introduir el mètode del raonament experimental als assumptes morals,(1739-1740), Hume anomena percepcions a tots...