Descartes

DESCARTES
Una part important dels filòsofs englobats en el que generalment s’anomena «racionalisme continental» posen de manifest una gran admiració per les matemàtiques. A diferencia d’altres àmbits del coneixement, com la metafísica i la teologia, en els quals regna la disparitat de criteris entre els qui les cultiven, als ulls dels racionalistes les matemàtiques constItueixen un model deconeixement. És per això que Descartes intenta filosofar amb un mètode inspirat en les matemàtiques. També Spinoza titula la seva obra principal Ethica, habiti geometrico demonstrata, és a dir, filosofia demostrada a la manera dels geòmetres. I Leibniz, gran geni matemàtic, va intentar també argumentar el seu sistema metafísic amb el rigor que és propi deis matemàtics. És en aquest sentit que lamatemàtica s’erigeix com a model de saber, com una ciència exacta i rigorosa les afirmacions de la qual es dedueixen necessariament i per una simple operació deductiva de determinats axiomes primers evidents a la raó. Segons Descartes, una observació simple deis principals sistemes de coneixement ens permet evidenciar que, malauradament, durant molts segles s’han mantingut afirmacions falses com sifossin veritables. La causa d’aquests errors ha estat, per ell, la precipitació (acceptar com a veritats coneixements sense fonament) i la prevenció (tendència a no acceptar coneixements amb fonament perquè topen amb determinades creences). Mentre no establim d’una manera ferma que és el que fa que un judici sigui veritable, aquest problema no tindrà solució. És aquesta necessitat d’acabar amb l’errorconstant del coneixement humà, i de basar-lo en un fonament ferm i incontestable, la que empeny Descartes a reclamar i elaborar un mètode filosòfic que, tot i que posseeix poques regles, s’ha de respectar de manera rigorosa. El mètode que proposa Descartes té una inspiració matemàtica i consta de quatre regles o preceptes. La primera regla és la de l’evidencia, segons la qual no s’ha d’acceptarcom a veritable cap cosa que el nostre pensament no accepti com a evident, és a dir, que no ens sembli clara i definida. La segona és la regla de l’anàlisi, segons la qual els problemes complexos s’han de descompondre en altres de més simples, fins a arribar als últims elements que els constitueixen. La tercera és la regla de la síntesi, per la qual s’han de recompondre els últims elements assolitsper aquesta via fins a descobrir de quina manera es relacionen entre ells en els problemes complexos. I, finalment, la regla de l’enumeració, segons la qual un cop analitzat cada problema per parts i extreta una conclusió general, s’han de fer tantes repassades i revisions generals com sigui possible, amb la finalitat d’evitar al màxim qualsevol equivocació que es pugui cometre. L’esperit deldubte cartesià radica en la necessitat de refundar un coneixement inqüestionable i segur, per la qual cosa cal extremar la vigilància sobre aquelles qüestions que, encara que semblin segures, poden generar error. Això s’aplica en primer lloc a les informacions dels sentits, perquè massa freqüentment ens adonem que ens enganyen. De vegades, quan raonem també podem cometre errors sense adonar-nos-en; ésper això que es fa necessari sotmetre a una quarantena preventiva les veritats que creiem que tenim i que sigui n fruit del raonament. Fins i tot les nostres vivències i els nostres records, que en principi semblen ser fonts de coneixement acceptables, poden albergar errors, perquè pot passar que allò que considerem una vivència no sigui sinó un somni vivaç. Encara que sembli extravagant, ni lesafirmacions més bàsiques de la matemàtica ni les veritats més evidents resten lliures de perill si pensem en l’existència d’un Déu que ens enganya i altera de forma fraudulenta el nostre raciocini. Descartes defineix substancia com «una realitat que existeix de tal manera que no li cal una altra per existir». En aquest sentit, reconeix Descartes, només Déu és substancia, perquè tant la...