Descartes

La realitat com a substància
Per a Descartes la realitat és substància, i encara que continua tenint el sentit de ser allò que roman encara que canviïn els accidents i fa que una cosa sigui el queés, adquireix ara nous significats. En concret Descartes designa: “Una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir”.
En el procés de reconstrucció del saber,Descartes havia anar demostrant l’existència de tres realitats diferents: l’anima o jo (res cogitans), Déu (res infinita) i el món material (res extensa).
Si apliquem la seva definició de substància,només una ho és pròpiament: Déu. Ja que és l’únic ésser l’essència del qual implica la mateixa idea d’existència i que per existir no necessita res més. Les altres dues realitats només podran sersubstàncies per analogia, ja que per existir necessiten Déu, de qui depenen la creació i la conservació.
És important destacar aquesta idea d’independència, de no necessitar cap altra realitat perexistir ja que Descartes volia separar i assenyalar la independència mútua de l’ànima i el món material, és a dir de l’ànima i el cos. Ja que era seguidor del paradigma de la nova ciència i alhora com afilòsof cristià, volia mantenir la possibilitat de la llibertat en l’acció humana. Volia salvar el pensament del determinisme mecanicista i per això va establir la mútua independència d’aquestes duesrealitats. Però el problema sorgirà en explicar la relació entre cos i ànima en l’ésser humà
Característiques de cada una d’aquestes tres substàncies
En primer lloc, hem de distingir entre els seusatributs, és a dir els trets essencials, i els seus modes, és a dir els seus trets no essencials.
En referència a la substància pensant, és a dir l’ànima, el seu atribut o tret essencial és elpensament, sense el qual aquesta no es pot concebre. Però els seus trets no essencials o modes (facultats d’imaginar o sentir, per exemple), no són necessaris per concebre la substància i alhora no poden...