descartes

B) Ciència i metafísica cartesianes:
b1. El Discurs del mètode i la recerca de la veritat
Com hem vist, Descartes considera bàsic que la recerca filosòfica es
construeixi sobre uns bons fonaments i que segueixi un mètode. A la primera
part del Discurs del mètode ens diu: “el meu propòsit no és pas ensenyar el
mètode que tothom ha de seguir per a dirigir bé la seva raó, sinó simplementmostrar de quina manera jo he procurat dirigir la meva”. Aquesta és precisament
una aportació de Descartes que caracteritza l'actitud filosòfica dels filòsofs de
l'època moderna: la construcció d’un sistema fonamentat en unes regles
bàsiques de pensament, de forma que puguem aclarir, a partir d’elles, totes les
qüestions filosòfiques importants. El punt de partida són, per tant, aquestes
reglesbàsiques de pensament, el mètode. Diu Descartes:
“per mètode entenc un seguit de regles certes i fàcils, gràcies a les quals
tot aquell que les observi exactament no prengui mai quelcom fals per vertader
i, sense cap despesa d'esforç mental, sinó per incrementar el seu coneixement
pas a pas, arribi a una vertadera comprensió de totes aquelles coses que no
sobrepassin la seva capacitat”.
És adir, com a bon racionalista, Descartes està pressuposant que si la
ment segueix unes directrius rigoroses pot arribar a respondre's dubtes sobre les
qüestions que se li plantegin de la mateixa manera que un geòmetra arriba a
demostracions a partir de llargues cadenes de raonaments. El més important en
aquest camí és no acceptar res com a vertader si no deriva dels nostres
raonaments els qualshan de fonamentar-se en principis sòlids. Si això és així,
no hi pot haver coneixement que, per més difícil que sigui, no puguem arribar a
descobrir.
Si realment acceptem el propòsit del plantejament de Descartes haurem
d'abandonar tot allò que pugui destorbar la raó en la seva recerca, és a dir, els
prejudicis (judicis precipitats o sense fonament), provocats per les passions, lesprecipitacions o per la influència de l'autoritat, ja que, amb ells, la ment es distreu
i no utilitza correctament les seves capacitats intel·lectuals.

DUES CAPACITATS INTEL·LECTUALS: INTUÏCIÓ I DEDUCCIÓ
Descartes, a les Regles per a la direcció de l'esperit, 1684, (obra
inacabada precursora del Discurs) parla de la intuïció i la deducció, dues
capacitats intel·lectuals “mitjançant les quals somcapaços, enterament, sense
por d'il·lusió de cap mena, d’arribar al coneixement de les coses”:
1.- la intuïció és una activitat pura i simple de la ment que es produeix
quan copsem intel·lectualment quelcom de forma clara i distinta, “apareix
tan sense esforç i tan distintament a una ment atenta i no emboirada que
quedem completament lliures de dubte en quant a l'objecte de la nostra
comprensió.”JLR

1

2.- la deducció és l’operació per la qual nosaltres entenem tot allò que es
conclou necessàriament d’altres coses que ja coneixem amb certesa. És
a dir, la deducció, a diferència de la intuïció, no és immediata sinó mediata,
és un coneixement que consisteix en partir d'algunes coses que sabem
amb total seguretat per arribar a unes altres que no sabíem.
La intuïció pot atènyernocions com la d’extensió, la de moviment i la de
figura; també veritats indubtables com “jo existeixo”, “jo penso”; i, finalment,
lligams establerts entre diverses veritats, com per exemple la noció comú “dues
coses iguals a una tercera són iguals entre elles”. Aplicada a un cas concret,
aquesta noció ens permet afirmar que si 1 + 3 = 4, i 2 + 2 = 4, intuïtivament
sabem que 1 + 3 = 2 + 2. Noobstant això, Descartes s’adona que no sempre
som conscients de l’evidència del coneixement intuïtiu i ens ho mostra a la Regla
1 quan escriu:
“sovint és més fàcil examinar diverses natures juntes que separar-ne una
de les altres. Així, per exemple, puc conèixer un triangle encara que mai no
m’hagi adonat que, en aquest coneixement es troba implícit el coneixement
d’angle, de línia,...