DESCARTES

 

DESCARTES 
Racionalisme enfront empirisme: 
Ambdues  busquen  respondre  l'enigma  de  l'origen,  fonament  i  mètode  del  coneixement 
vertader. 

RACIONALISME 
 El  racionalisme  (Descartes)  pensen  que  "els  nostres  coneixements  verdaders  de  la  realitat 
tenen  l'origen  i  fonament  en  la  raó".  Prenen  com  a  model  el  coneixement  científic, especialment les matemàtiques (èxit de aplicar les matemàtiques a la física). Per tant, creuen 
que NOMÉS per mitjà de les matemàtiques es pot obtenir coneixement segur de la realitat. El 
problema sorgeix en com aplicar el mètode matemàtic a la filosofia.  
Com  a  les  matemàtiques,  els  racionalistes  establiran  "el  sistema  deductiu"  com  a  ideal  de 
coneixement.  Pretenen,  a  partir  d'uns  principis  universals, absoluts  i  evidents,  deduir‐ne  la 
resta de veritats.  
Aquests  creuran    que  aquestes  idees  universals  son  innates,  no  de  manera  que  l'home  neix 
amb aquestes idees, sinó que són idees predisposades a formar‐se en el nostre enteniment.  

EMPIRISME 
Els  empiristes  defensen  que  "l'origen  i  fonament  del  nostre  coneixement  es  troba  en 
l'experiència  sensible".  Aquesta forma  de  pensament  delimita  certs  límits:  que  no  podrem 
conèixer  allò  que  no  puguem  veure.    Per  tant,  el  punt  de  partida  empirista  serà  el  rebuig 
radical de les idees innates de Plató o les de Descartes. 
La  problemàtica  dels  empiristes  serà  explicar  com  es  desenvolupen  les  idees  a  partir  dels 
sentits, és a dir, com arriba l'enteniment a construir aquestes. A diferència del racionalisme, el sistema aplicat serà "inductiu", com el mètode de la física. 

Filosofia cartesiana: 
Està  en  contra  de  l'escepticisme:  actitud  filosòfica  que  creu  que  no  es  pot  assolir  veritat 
absoluta, i que per tant és inútil tractar de buscar‐la. Aquests filòsofs buscaran la pau interior, "l'espojé". I per tal d'evitar conflictes acceptaran les lleis de l'Estat i de l'Església. 
Descartes  en  contra  pensa  que  la  veritat  absoluta  és  assolible  perquè  la  raó  humana  és 
suficientment  poderosa  com  per  a  obtenir‐les.  En  el  seu  treball  filosòfic  tractarà  d'arribar  a 
aquesta veritat.  
 

 

 
 
Descartes  fa  una  renovació  completa  de  la  filosofia  ja  que  per  a  ell  "en  la  filosofia  del  seu temps totes les coses són objecte de disputa, dubtables", que la filosofia s'ha convertit en un 
mitjà per a convèncer als menys doctes, però no per a obtenir una veritat.  
Per a això, començarà posant en dubte tot el que coneix, partir de zero i confiar en la raó com 
a únic criteri. Per a dirigir bé la raó i buscar la veritat en les ciències haurà de trobar el mètode 
adequat  que  aplicar,  ja  que  els  errors  no  venen  d'una  mancança de  raó,  sinó  d'un  mal  ús 
d'aquesta.  

Principis del coneixement humà:  
Descartes parteix d'un principi:  la raó, capacitat de jutjar bé i de distingir allò vertader d'allò 
fals, és naturalment igual en tots els homes. D'aquesta se'n deriva que totes les ciències no són 
una  altra  cosa  que  la  saviesa  humana,  la  qual  roman  una  i  idèntica,  tot  i  que  l'apliquem  a objectes diversos.  

Les formes del coneixement humà i el mètode. 
La raó, segons Descartes, té dues maneres de conèixer: la intuïció i la deducció. 
La intuïció és una espècie de "llum natural" per mitjà de la qual captem de manera immediata i 
sense  cap  dubte  o  error,  idees  simples,  absolutament  vertaderes,  perquè  són  evidents.  Les 
denominarà naturaleses simples.  
A  partir  d'aquestes naturaleses  simples  es  desenvolupa  tot  el  coneixement,  gràcies  a  la 
deducció,  "qualsevol  inferència  necessària  a  partir  d'altres  fets  que  son    coneguts  amb 
certesa". 
Aquesta  inferència  és  possible  gràcies  a  la  intel∙ligència,  que  descobreix  connexions  entre 
diferents intuïcions, i les recorre pas a pas per mitjà de la deducció.  ...