Deudas Ayutamientos

1. Introducció


Des de l’inici de la crisi actual els municipis han patit un fort deteriorament dels seus ingressos que junt al manteniment de les despeses ha comportat un increment important en el nivell d’endeutament municipal, arribant el 2010 a un deute de 684 € per habitant [1] de mitjana per als municipis catalans. En el cas dels 436 ajuntaments que han aportat en termini les dades ala Sindicatura de Comptes a l’any 2009 i que seran en els que es basaran totes les dades del treball, el deute financer a curt i llarg termini al 2009 és de 827,09 € per habitant [2], arribant als 1.014,59 € si es té en compte l’endeutament financer de les societats mercantils públiques o SMP (denominacions que s’utilitzaran indistintament durant el treball). Resulta evident que existeix unproblema greu no només de solvència i liquiditat municipal, també d’equitat inter-generacional donat que amb un deute financer agregat del 70% sobre els ingressos total liquidats de mitjana els municipis hauran de fer un gran exercici d’austeritat en els següents anys per poder eixugar el deute, esforç que es carregarà sobre les espatlles dels contribuents.




La utilització cada cop méselevada de les empreses públiques municipals ha estat una empenta cap al creixement de l’endeutament incrementant el sostre de deute municipal, tot i que existeixen aspectes positius en la seva utilització com l’increment de flexibilitat en matèria de contractació laboral, auto finançament de l’ens, agilitat en general. La flexibilitat que ofereix una societat mercantil municipal pot donar lloc aproblemes de sostenibilitat financera i de
pèrdua de control sobre els recursos invertits, sovint per una mala planificació de l’estructura empresarial. Ens trobem davant un
trade-off o una deseconomia entre flexibilitat/agilitat i seguretat/control. En aquests casos no es poden assolir els dos objectius alhora donat que són antagònics, així que cada ajuntament ha de fer una elecció entre les duesopcions.

Tanmateix situacions com que un alcalde (o regidor, etc) formi part del consell d’administració de diverses societats i per tant pugui cobrar del càrrec que exerceixi a cadascuna de les empreses, tot i complir amb la legalitat, empitjoren la imatge del sector públic i en especial la de les societats mercantils públiques.


D’altra banda, els controls de les societats mercantilssón més laxes que els establerts per als ajuntaments, com ara la no obligació a complir les fases pressupostàries o la no obligació a presentar els crèdits o inversions davant el ple[3] en segons quins casos. Donat que el control ex-ante en forma de obligacions formals no sempre s’aplica a les societats mercantils municipals hem de treballar amb el control ex-post. Com que un societat mercantilnomés ha de ser auditada en

cas de complir durant dos anys consecutius dues de les tres situacions[4] (xifra de negocis superior a 5,7 M €, total d’actius superior a 2,85 M € i més de 50 treballadors), el control extern privat esdevé insuficient. L’única entitat doncs que pot controlar els comptes de les societats mercantils municipals catalanes amb una raonable eficàcia és la Sindicatura deComptes. La Sindicatura únicament audita un petit número d’entitats a l’any entre les quals hi figuren les societats mercantils públiques. El problema d’aquest control ex-post radica en
la impossibilitat d’auditar el número suficient d’entitats per poder fer palpable l’existència de controls.


D’altra banda, la Sindicatura és l’encarregada de rebre el comptes dels ajuntaments i de les sevessocietats mercantils vinculades, tot i que no de forma consolidada, per elaborar l'informe corresponent. L’any 2009 dels 947 ajuntaments de Catalunya només un 46% va remetre en termini els seus comptes i de les 260 societats mercantils només un 59%. L’objectiu de dur un control exhaustiu dels comptes resta doncs bastant afeblit i més si tenim en compte el continu incompliment de la obligació de...