Dfghhnbgfsv

COMPARACIÓ DE LES DUES ANTÍGONES
SÒFOCLES VS ESPRIU
Primer de tot cal comentar que en ambdues històries Creont condemna el cos mort de Polinices ha no ser enterrat i Antígona oposant-se a la decisió del rei l'enterra. De manera que en desobeir a la llei Creont l'ha de condemnar a mort. També hem de remarcar que argumentativament en la de Sòfocles Hemón, promès d'Antígona el fill de Creont, sesuïcida i la reina també se suïcida, quedant Creont tot sol.
Això és el que en paraules breus tenen en comú les dos obres, el seu argument.
Però trobem en elles dos esperits diferents, dos concepcions del mon totalment diferent.
Per això hauríem de comparar principalment les dos Antígones presents en l'obra, per una part l'Antígona forta, segura d'ella i de la seva lluita i per una altra bandal'Antígona petita arrossegada pel seu destí, amb un temperament romàntic i infantil, inevitablement femenina.
La primera diferència que trobem és la condensació. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre els seus personatges, entre l'Antígona i Creont. El món es pot resumir en ells dos, frases curtes, contundents, rotundes, Antígona i Creont, res més totl'altre no existeix.
Espriu en canvi dona més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, parlen i influeixen en les decisions personatges secundaris com poden ser Eumolp, Ismena. Allò inevitable no arriba a ser tràgic, no s'arriba a percebre la catarsi, el destinatari no s'identifica amb el personatge, no és educat en el dolor. Icosa molt destacada és que inclueix dos personatges que Sofocles no té; el Lúcid Conseller i Eumolp, aquests tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Tot i que cal remarcar que a la primera edició publicada de l'Antígona d'Espriu 1939 no sortia el lúcid conseller i que va ser inclós al marge de l'acció tardanament. Espriu implica el públic, ja que el que diuel Lúcid Conseller està dirigit, en últim terme, al mateix públic, dirigeix el seu pensament i el fa per tant més participatiu, com a oient directe. Al Renaixement , en la italiana "Commedia dell Arte", trobàvem personatges arquetípics amb aquesta mateixa funció. Eren els criats que feien confidències al públic i es mostraven molt més espavilats que els seus amos, que es veien embolicats en latrama.
Les tragèdies, prenem com a model Nietzsche i la seva primera controvertida obra L'origen de la tragèdia (1872), ens havien d'educar en el dolor, a suportar el dolor, tot això tenint en comte que Déu havia mort. En morir Déu no tenim ningú que ens faci suportar el dolor de forma que la tragèdia havia de ser con un mecanisme de defensa per captar el dolor, però sense que aquests ens afectés,i això observar-lo des d'una torre i ser capaços d'enfrontar-nos a ell.
De forma que els actors havien de ser un filtra entre el missatge i els espectadors i només havia de tenir una càrrega de bellesa, aquesta bellesa ens havia de donar una càrrega d'energia per suportar tot el dolor de l'obra (ðððð ðð )
Per altra banda el protagonista converteix la seva vida en quelcom digne de ser viscut toti que al final el destí se li ve a sobre però l'espectador pensa que hauria hagut de tenir un altre destí ja que la seva lluita irracional a fet la seva vida digna de viure.
Aquests dos punts principals de la tragèdia es perden en la tragèdia d'Espriu, no pel llibre més aviat, perquè la tragèdia no està concebuda per ser llegida, sinó que aquella bellesa que els actors li han de donar no es pottrobar a l'hora de llegir el llibre.
En canvi el personatge, l'Antígona que ens ha de demostrar la dignitat de la seva vida per les seves accions no és tan “pura” com pot ser la de Sòfocles, una Antígona lluitadora oposada a les accions de Creont. Es vulgui o no els personatges de Sòfocles son apallissats per la crueltat, l'Antígona del grec sí, és una vertadera tragèdia, la del català és només...