Educacion social

El árbol del bien y del mal de José Manuel Esteve i Summerhill de A.S. Neill

“El árbol del bien y del mal”, ens explica la vida escolar d’un nen a l’Espanya franquista. Pablo Campos comença amb cinc anys l’escola, al 1956, i l’abandona amb disset al 1968.
Al llarg del llibre, podem observar la manera com aprenien els infants d’aquella època, en una escola de capellans, a l’hora que se’nsexpliquen els sentiments del jove estudiant, les seves expectatives, la seva visió del món...
En contraposició, “Summerhill” no és una novel·la que ens explica una història, sinó que parteix de l’experiència de l’autor a l’escola Summerhill. Observem doncs, una clara relació entre i la pràctica i la teoria al llarg de la lectura. Neill ens replanteja la visió de l’educació tot explicant-nos laseva pràctica a l’escola, posant-nos exemples dels nens que hi han estat, i parlant-nos de diferents àmbits a la vegada. Així, no només ens parla de l’escola i l’educació dels nens, sinó que també ens parla de temes de sexe, de religió, de criminalitat... tot des d’una visió profundament psicològica.

Així doncs, observem, que parlem de dos llibres oposats. A l’escola franquista de el “Árbol delbien y del mal” s’empra una educació tradicional basada en la idea que l’educand és un ésser passiu a qui s’ha d’abocar coneixements, i l’heteroeducació, ja que es tracta d’una educació imposada i unilateral. L’educador està sempre per sobre dels educands, i ho podem veure només amb la manera com els alumnes nombren el seu professor: “Don Federico fue el amo y señor de nuestras vidas en el cursoescolar de 1960-1961”.

Summerhill, d’altra banda, parteix d’una idea nova, la idea de que la llibertat i l’amor als nens, fan que s’autorregulin i desenvolupin un interès propi per les coses que els envolten, i per tan, s’autoeduquen. Per Neill, l’educació ha de ser una preparació per a la vida, i crítica el fet que a la majoria d’escoles tradicionals, s’ensenya a saber, però no a sentir. SegonsErich Fromm , l’autor del pròleg, Neill dóna un pas mes al que s’entén per educació progressista. Segons la seva opinió, aquesta última, ha volgut substituir l’autoritat per la llibertat, basant-se en la curiositat i les necessitats espontànies del nen. Però no ha funcionat perquè, la idea de llibertat, acaba gairebé sempre pervertida. Per això distingeix entre l’autoritat evident i l’autoritatanònima, acusant aquesta última de ser protagoinista a l’escola progressista utilitzant el domini psíquic. “Los padres y los maestros han confundido la verdadera educación no autoritaria con la educación por medio de la persuación y de la coacción disimulada. Así se ha degradado la educación progressista.” A l’escola de Summerhill educadors i educands tenen la mateixa importància i drets, sóniguals a la comunitat. Això es veu molt ben exemplificat quan Neill ens explica la manera de funcionar de la comunitat a través de les assamblees generals. Aquí es decideix, d’una manera democràtica, tot el que afecta a la vida en grup, per mitjà de les votacions. Cada individu del personal docent i cada nen, té un vot.

Cal esmentar, també, que a Summerhill hi ha una estreta relació entre lapedagogia i les ciències de l’educació, i respòn a un dels trencaments d’aquesta. El trencament que es dóna després de la segona guerra mundial, en què disciplines externes a la pedagogia comencen a interessar-se per l’educació, podria ser clarament relacionable al punt de vista tan psicològic que empra Neill respecte a l’educació. En aquest sentit, l’autor ens relaciona constantment la seva idea de comeducar, amb la seva idea de com és l’ésser humà, què li preocupa, i què busca per a la seva felicitat. Per això, sembla que l’autor no només desenvolupa una teoria de l’educació, sinó una teoria psicològica molt més àmplia de com hauria de ser la societat. Els termes amor, odi, felicitat, frustració… apareixen constantment al llibre i ens fan pensar molt en termes psicològics.

Vistes les...