Educacion

A l’ombra de l’Acadèmia

EDUCACIÓ (1)

- Del llatí educare: encaminar, conduir, guiar.
- Del llatí educere : fer sortir, extreure les capacitats.

“L’educació és el que resta quan hem oblidat tot el que vàrem aprendre a l’escola.”(Albert Enstein)

“Si els teus fills mai t’han detestat, és que mai has estat pare.”
(Bette Davis, actriu)

Avui com mai, potser, l’educació ha esdevingutcentre d’atenció i de debat en els diferents àmbits de la nostra societat.
El tema és tan ampli, complex i controvertit que em guardaré prou de pontificar o impartir magisteri; tant sols una petita reflexió de qui ha dedicat la major part de la seva vida, els millors anys de la nostra vida, com se sol dir, a aquesta tasca tant difícil, però a la vegada engrescadora.

Etimològicament, la paraulaeducació ja presenta dues accepcions que marquen, de bon principi, dues actituds i que poden comportar dues manares ben diferents d’entendre la tasca educativa.
El primer significat, “conduir”, “encaminar”, ens mena cap a la imatge del mestre entès com el professional amb autoritat, que inculca un saber que ell ha rebut juntament amb el manament de transmetre’l a futures generacions.
L’altrerevela i proposa una figura del mestre que, seguint l’exemple de Sócrates, ajuda a néixer, extreu el saber que ja prèviament nia, habita en la ment dels deixebles. Aquest mestre recorda l’ofici de la llevadora (la mare de Sócrates ho era) que ajuda a néixer els nadons del ventre de la mare; seria qui escolta i motiva, i finalment desvetlla l’afany de saber en els nois i noies que comparteixen la sevaclasse.
No es tracta aquí de dirimir quina de les dues figures cal potenciar, personalment crec que són complementàries; penso que si hom s’inclina, es decanta excessivament cap a una en detriment de l’altra, l’educació pateix un desequilibri a causa de la manca d’harmonia entre les dues maneres d’entendre l’educació, i això tant a l’escola com a la família.

És freqüent, gairebé un tòpic,certificar que “avui dia” els joves són molt més mal educats, que no respecten res, i uns quants pensaments o penjaments més ...
Alguna vegada, en començar el curs a finals de setembre, en la primera reunió de tutoria amb els pares dels alumnes de 2n. de Batxillerat, acostumava llegir, de manera un xic emfàtica, el següent text:
“Els joves d’avui només volen el luxe, tenen manies i menyspreenl’autoritat, no respecten els pares, devoren el menjar, seuen de qualsevol manera i tiranitzen els mestres”.

Mentre vaig llegint, veig com la majoria mou lleument el cap amb signes d’assentiment.
En acabar, pregunto si reflecteix l’estat de coses d’avui dia. Gairebé tothom hi està d’acord. Quan comento que les paraules no són pas meves sinó que pertanyen a Sócrates, que també es dedicava a educar,de fet n’és el paradigma, i que visqué al segle V a. C., la sorpresa és notable.

L’educació mai ha estat senzilla i quan arribem a adults tendim a oblidar que tots hem estat nens i joves. Els professors, potser pel nostre afany d’exigència, encara patim (pequem?) més d’amnèsia. En el fons volem, com també volen els pares, que els nens o nois que tenim al davant siguin les persones quenosaltres no hem pogut o tal vegada sabut ser.

L’equilibri entre autoritat i llibertat és problemàtica. És fàcil teoritzar i és difícil dur-ho a la pràctica. Quan em pregunten sobre aquesta qüestió m’agrada emprar la imatge d’un ocell guardat o retès a la mà. Si el premo massa, l’ofego; si obro la mà, es pot escapar quan potser encara no és capaç d’emprendre el vol. Educar equivaldria a ensenyar avolar i desitjar que el vol arribi a la perfecció que descriu Richard Bach al llibre Joan Salvador Gavina: la gavina que sap volar sola, lluny de la bandada, en un vol creatiu i a la vegada gratificant. No és pas fàcil.

La dialèctica entre autoritat i llibertat és tant antiga com la vida en comunitat, i la història de la humanitat es podria escriure com una crònica de la confrontació entre...