el cerebro y la musica

núm.

15

març 2012

Abordatge del dolor crònic no oncològic
El dolor crònic es defineix com aquell que persisteix més enllà
de la malaltia que el va causar i no té propietats fisiològiques
o reparadores. Mentre que el dolor agut es pot considerar un
símptoma d’una malaltia, el dolor crònic és un problema
específic, una malaltia en si mateixa. Es defineix com el dolor
de més de tresmesos de durada i intensitat moderada, que
pot ser continu o intermitent almenys durant 5 dies per
setmana. És un problema de salut d’alta prevalença. Segons
l’enquesta Pain in Europe1 afecta el 12% de la població
espanyola amb una durada mitjana de 9 anys i és un motiu
freqüent de consulta en l’atenció primària2. D’altra banda, el
83% d’aquests pacients són atesos en aquest nivellassistencial,
on tractem d’alleugerir el dolor, sobretot amb l’ús de fàrmacs
tot i que les millores són parcials3. En els resultats de l’estudi
esmentat els fàrmacs més prescrits van ser: AINE (44%),
paracetamol (18%), opiacis dèbils (23%) i opiacis potents
(5%). No obstant això, val a dir que només un 51% dels
pacients atesos a l’atenció primària es van mostrar satisfets
amb el tractament, i un 49 %deien que el metge estava més
preocupat per la malaltia de base que pel dolor, i només en
el 10% dels casos el metge feia servir escales de medició.
El dolor és una experiència de percepció desagradable associada
a dany tissular real o potencial4, acompanyada de resposta
afectiva, motora, vegetativa i, fins i tot, de personalitat. Per
tant, el dolor crònic és un fenomen complex, que afectaa
nivell sensorial però també a nivell emocional, conductual,
cognitiu, familiar, social i laboral. És per això, que és necessari
impulsar un abordatge integral del pacient en tots aquests
aspectes. L’equip d’atenció primària és clau en el procés
assistencial d’aquests pacients; l’enfoc longitudinal i
biopsicosocial, en què s’inclouen intervencions curatives,
activitats de promoció,prevenció, rehabilitació i cura pal·liativa,
dóna un perfil adient per a l’abordatge d’aquests pacients, on
la relació metge-pacient és fonamental.
Així doncs, cal que les prescripcions farmacològiques siguin
acurades, tot tenint en compte les característiques específiques
del dolor en cada pacient. Però també cal disposar d’eines
per tractar els importants aspectes psicològics implicats, larehabilitació que pot realitzar el mateix pacient, les mesures
d’educació per a la salut, com l’exercici físic, la higiene postural,
evitar l’excés de pes corporal i la recuperació d’activitats
abandonades. Òbviament, en els casos que estigui indicat,
s’han de realitzar les derivacions oportunes a altres nivells
assistencials, com ara serveis de traumatologia, reumatologia,
rehabilitació i lesclíniques del dolor, especialitats que donen
suport i ajuden en el control i seguiment del pacient.
D’altra banda, un repte de futur serà integrar les teràpies
alternatives i complementàries (MAC) emergents ja que
millorarien els nostres resultats, tal com estan demostrant en
la bibliografia científica5,6. La nostra experiència, després
d’implementar aquesta tècnica en el Centre d’AtencióPrimària
(CAP), és que en un 80 % dels pacients amb dolor crònic el
seu nivell de dolor disminuïa després de fer servir la teràpia
neural a les 2 setmanes, 3 mesos i als 6 mesos i, a més,
disminuïa el consum de fàrmacs per al dolor. Les MAC es fan
servir amb major freqüència a Europa, tal com es desprèn del

treball Pain in Europe1: en l’acupuntura, per exemple, la
mitjana de l’ús d’aquestatècnica a nivell europeu és del 13%
i a Espanya és del 6%. En qualsevol cas, un aspecte important
és distingir quin tipus de dolor cal tractar: neuropàtic,
nociceptiu, psicogen o el que és més habitual, el mixt. Dins
d’aquests, el dolor neuropàtic és un dolor més complex i es
diagnostica poc. El desconeixement de molts dels mecanismes
de la seva fisiopatologia, que comporten una clínica...