El Connectivisme en l’aula

El Connectivisme En l’Aula
Marc Camona
Universitat Oberta de Catalunya



Nota

Marc Carmona, Master en Educació i TIC, UOC
marc.a.carmona@gmail.com




Assaig desenvolupat per l’assignatura Disseny Tecnopedagògic, impartida per l’Instructor Manel Fandos Garrido, Universitat Oberta de Catalunya












INDEX


Resum 3

L’aula al segle XXI 3L’educació i la connectivitat 4

La connectivitat i el coneixement exponecial 5

L’aula connectada 6

Conclusió 8

Biografia 10

















RESUM

Aquesta és una reflexió sobre com un dels nous grans paradigmes de la societat moderna, la connectivitat, està marcant poc a poc un abans i un desprès a l’aula presencial. Comptant amb aquest marc teòric, obert perGeorge Siemens a l’any 2004, es vol assenyalar la seva dimensió pràctica i quines poden ser les seves funcions en el context presencial d’aprenentatge, sense oblidar que el connectivisme està transfigurant els sistemes clàssics de convivència i la nostre manera d’aprendre. En base a això, l’ensenyament, en pro d’una educació cada cop més orientada a la interacció dels seus aprenents, té com arepte anar cap a un entorn de coneixement cada cop més cooperatiu.

Paraules clau: connectivisme, aprenentatge, cooperació

L’aula del segle XXI
No és cap novetat parlar de l’escletxa tecnològica que pateix la institució educativa, si es fa referència el conflicte intel·lectual sobre com incorporar les TIC a l’escola. Es un debat encara obert, que ja sigui per la falta d’inversió econòmica o perpart de les voluntats particulars que conformen aquesta tradició centenària, encara està per resoldre (Cabello, 2011). Independentment dels casos, la societat emergent està canviant de forma radical la manera de relacionar-nos entre nosaltres i amb el coneixement. Sense anar més lluny, en els últims vint anys, la tecnologia ha reorganitzat la nostra manera de viure, comunicar-nos i aprendre(Siemens, 2004).

Els actors que configuren els engranatges d’aprenentatge en l’educació formal y presencial veuen a la tradició educativa en un punt d’inflexió, que està marxant sense fre cap a un format encara poc definit. El que és ja una realitat és que tots els agents implicats en els diferents contextos educatius són empentats cap una educació més cooperacional i col·lectiva (Horizon, 2012).En aquest sentit, l’adaptació entre professors i alumnes encara està lluny de poder d’establir en aquest sentit un equilibri (Benito, 2009).

Internet és encara una barrera per molts docents i en base a això continuen havent professors que no veuen amb bons ulls la integració de les TIC a l’aula, ja sigui per falta de seguretat en el seu domini, per la falta de fiabilitat en la informació quetroben (quan s’ha escrit això?), o la distracció que en pot derivar-se entre l’alumnat (Cabello, 2011, p. 203). Però sigui com sigui sembla que res no pot impedir aquesta immersió a la que s’estan veien evocades les escoles, instituts i universitats. I tot i que encara les resistències institucionals existeixen (Benito, 2009) és evident que estem transmutant cap a una altre manera d’aprendre.L’educació i la connectivitat
En un sentit tradicional el coneixement ha sigut sempre una relació unidireccional entre un professor, que transmetia lliçons magistrals i lineals, i un conjunt d’alumnes que actuaven d’oients i que el creien posseïdor de la veritat. Aquest fet, que d’una manera o una altre continua viu en els entorns educatius, està esdevenint poc a poc un canvi en un sentit fort. LesTIC avui dia, en els països industrialitzats, són la font d’informació i comunicació diària d’un gruix important de la societat. En el cas d’Espanya per exemple, les llars amb connexió a la xarxa és ja al 2012 del 63% i creixent.

A l’any 2004, Antonio Bautista ja va assenyalar als equips directius de les escoles i centres de formació, la necessitat de fer ús de les TIC en la pràctica...