El mite dAntigona

El mite d’Antígona en l’antiguitat clàssica.

El mite d’Antígona és un dels més famosos de l’antiguitat. El seu origen es perd en els temps remots, quan les històries eren transmesses de manera oral. Amb l’aparició de l’escriptura, aquest mite queda fixat per escrit i a partir d’aleshores, els poetes es converteixen en els transmissors, donant diverses versions i observacions personals.
El miteespriuà d’Antígona es basa en dues tràgedies gregues, l’Antígona de Sòfocles i Les set contra Tebes d’Èsquil les quals són complementàires.
En la primera, s’explica la tràgica sort de les dones en una història en la que, una vegada morts els dos fills d’Èdip, Polinices i Etèocles, el nou rei de Tebes, Creont, ordena que el segon sigui honrat i que Polinices romangui al ras, per ser devorat perles aus rapinyaires. Antígona, la germana gran dels dos prínceps, no accepta aquesta distinció i desobeeix les ordres de Creont, disposada a donar sepultura a Polinices, sent descoberta i condemnada a morir per no haver fet cas a les ordres del rei. Així doncs, es compleix la maledicció que portava la familia, en la que desapareixeria el llinatge del rei Èdip.
En la segona, s’hi explicadetalladament la batalla a mort protagonitzada per Polinices i Etèocles. Una batalla on s’hi disputa el poder sobre la ciutat de Tebes, la qual es veu atacada en les seves set portes. Cadascuna d’aquestes és assaltada per un heroi diferent, exceptuant la setene, on lluiten i moren els dos germans, extingint-se així la descendència del rei Èdip i acomplint la maledicció que pesa sobre la familia.
Antígona iel teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh.

Properes a l’Antígona de Salvador Espriu, per tal de sobreposar una tragèdia clàssica a un fet que era d’actualitat i que el públic pogués captar fàcilment, en són les versions escrites per l’autor francès Jean Anouilh i l’alemany Bertolt Brecht.
L’Antígona del dramaturg francès Jean Anouilh, resident a París durant la opressió nazi, va serestrenada el 1944, en la plenitud dels anys negres de França, tot just quan aquesta és derrotada pels nazis. Però, de fet, l’obra no es pot publicar fins al 1946, un cop la Segona Guerra Mundial és finalitzada i el territori francès és alliberat del nazisme.
En aquesta versió trobem un paral·lelisme amb Antígona i Creont, en la que aquesta primera seria comparable a la resistència francesa davantel nazisme i el segon, als col·laboracionistes francesos amb Hitler.
Està comprovat que l’Antígona de Jean Anouilh no pot influenciar a l’escriptor català, ja que en el mateix pròleg de l’obra Espriu admet que no l’ha llegida.
En l’Antígona de Brecht tampoc hi podem detectar cap influència en la d’Espriu perquè és posterior, publicada el 1947 i estrenada a Zuric el 1948, tot i que en la segonaedició de l’obra espriuana, posterior a la de Brecht, sí que s’hi podria trobar alguna influència de la versió de l’autor alemany, per la modernitat que adopta l’artista que en la primera versió no podem trobar.
En aquesta versió també hi trobem paral·lelismes en els personatges de Creont i Antígona, en aquest cas, el primer seria el dictador alemany Adolf Hitler, i la segona seria comparable a elmoviment antinazi que es duia a terme en aquella època.
Antígona en el teatre català. Salvador Espriu i les dues versions d’Antígona.

L’Antígona d’Espriu, escrita el 1939, publicada el 1955 per culpa de la desaparició pública del català, i estrenada el 1958 per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, és el mite clàssic que permet analitzar la lluita fratricida entre les dues Espanyes enfrontades perla Guerra Civil. Escrita a finals de la Guerra Civil espanyola, l’autor es proposava comparar la guerra contra Tebes amb el conflicte bèl·lic espanyol, utilitzant el mite de Sòfocles com a metàfora de la nefasta situació de la seva nació.
Espriu va reescriure el drama en una nova versió que no fou publicada fins a 1969, amb motiu d’una representació a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià...