El Valencià Del Futur

EL VALENCIÀ DEL FUTUR

Una contribució ideològica
Abelard Saragossà

RESUM

El Valencia del futur és un llibre narrat en primera persona, que tracta de forma objectiva tots els temes, però reforçant-los i fent ressó de comentaris o fragments de textos d’altres estudiosos del tema, com són: Toni Mollà, Lluís B. Polanco, Emili Cassanova, Antoni Ferrando, Einar Haugen, Pompeu Fabra, Joan S.Beltran i Cavaller, Joan Fuster.

Amb el seu llibre, Saragossà intenta contribuir als debats ideològics vers el valencianisme, indispensables si es vol estudiar i comprendre qualsevol llengua, adoptant una perspectiva històrica crítica. Comença fent una extensa introducció a aquest on intenta justificar la raó de la seua escriptura, els tòpics tractats a cada capítol, el procés de producció i elsdestinataris a qui va adreçat.

En primer lloc, partint de la justificació del nom original del llibre, Saragossà fa una reflexió referent a la necessitat d’una definició compartida dels termes dialecte i llengua comuna. Massa sovint les paraules dialecte i comuna (referida a la llengua) es troben impregnades de connotacions polítiques pejoratives que pretenen llevar dignitat a aquests mots, unfet així és condemnable. Així defineix la llegua comuna com a una coordinació de tots els dialectes, orientada per tota la llengua culta del passat.

D’altra banda, l’autor posa de relleu les naturaleses lingüística i cultural que tota llengua posseeix. Tenint en compte la funció social del llenguatge, és comprensible que la normalització lingüística siga un fenomen no només social sinósociopolític. Dos pobles que comparteixen una llengua poden acabar arribant a una convergència lingüística que afavorisca la comunicació i unificació cultural, o pel contrari, crear divergències que dificulten la seua comunicació. Tot dependrà de l’actitud que adopten.

Arribats a aquest punt cal remarcar dues propietats molt importants de les normatives lingüístiques: la composicionalitat i elpolimorfisme. La composicionalitat afavoreix la cohesió social, ja que afegeix matisos dialectals a la llengua comuna fent d’aquesta una referència per a la resta de dialectes. Pel que fa al polimorfisme, proporciona diversitat de solucions, totes elles normatives. La combinació de totes dues permet arribar a una llengua comuna democràtica o justa.

Altrament, el polimorfisme no sempre aporta riquesa ala llengua i, si les diferents variants no aporten valor a la comunicació o no la faciliten, no hi haurien de conviure. Però un pensar tal comportaria centrar-nos en el vessant lingüístic del idioma i oblidar-nos del social, no donant mostres de respecte i consideració cap a una realitat encara viva de la llengua. Per tant, podem concloure que el polimorfisme no aporta una riquesa lingüísticaperò sí una social, i només per aquest fet últim s’ha de tenir en compte.

Parlant de les finalitats de la llengua comuna, posa de manifest que la primera finalitat és facilitar la comunicació interdialectal i, per això, les divergències fòniques que no dificulten la comunicació, diu, no s’haurien d’excloure de la normativa. També es pot donar la marginació del vessant lingüístic de les normatives,sobretot per qüestions polítiques, no obstant, aquest fet no beneficia de cap manera a la llengua culta actual.

Aquesta naturalesa doble de què en parla, suposa la necessitat d’establir uns criteris de selecció per a normativitzar la llengua i d’adquirir un compromís social d’estima, honra i exercici del valencià.

L’autor ens fa reflexionar vers la unicitat de la llengua valenciana, catalanai balear animant-nos a demostrar-la des de la seua praxis partint de la realitat i amb voluntat de canvi (a pesar que hi puguen existir alguns factors negatius en la normativa com ara les conjugacions verbals).

També vol fer-nos conscients quant a la escassa participació o influència valenciana en la formació i consolidació de la llengua comuna, donades per la mancança de professionals...