Eleccions generals italianes de 2006

LES ELECCIONS GENERALS ITALIANES DE 2006
Introducció
Itàlia, membre fundador de la Unió Europea, es troba al sud d’Europa i és limítrofa pel nord amb França, Suïssa, Àustria, Eslovènia i Croàcia i pel sud limita amb les aigües del mar mediterrani i Adriàtic. La seva capital és Roma. Itàlia és un país essencialment muntanyós, en excepció de la plana del Po, y s’estén des dels Alps fins elcentre del Mediterrani. Compren les illes de Sicília, Sardenya, Elba i altres 70 de menor extensió. La Península Itàlica alberga dos petits estats independents: la Ciutat del Vaticà, a Roma, y la República de San Marino. La seva extensió total es de 301 263 km².
Els principals sectors econòmics del país son el turisme, la moda, la enginyeria, els productes químics, l’automòbil y la alimentació.
Eldesenvolupament econòmic italià es desigual en la seva extensió. El nord, més desenvolupat industrialment i econòmicament, té un dels PIB més alts d’Europa i supera àmpliament la mitja europea. Mentre que les zones del sud, el seu desenvolupament és inferior i amb un PIB menor que la mitja europea.
Actualment la població d’Itàlia és de 60 milions d’habitants.
Context polític:
L'estat italiàfou constituït república després dels resultats del referèndum institucional del 1946, que posà terme a la monarquia dels Savoia. La constitució, promulgada l'any següent, defineix l'estructura i el funcionament de l'estat i atribueix al parlament el poder legislatiu i el control sobre la direcció i l'activitat del poder executiu. El parlament és compost per dues cambres elegides per sufragiuniversal i directe, per a un període de cinc anys: la cambra dels diputats (Camera dei Deputati) (630 membres) i el senat de la república (Senato della Repubblica o càmera alta) (315 membres elegibles, més els expresidents de la república —senadors de dret— i els senadors vitalicis —no més de cinc—, nomenats directament pel president de la república, que eleven el total dels membres de la cambra a 326).El president té les funcions de cap de l'estat i representa la unitat nacional. És elegit per a un període de set anys, pel parlament més tres delegats de cada regió, nomenats pels respectius consells regionals, a fi d'assegurar la representació de les minories. Per tal que el candidat a president sigui elegit, cal una majoria de dos terços de la cambra i, si es dóna el cas d'una terceravotació, majoria absoluta. El govern és format pel president del consell, escollit pel president de la república després d'haver consultat els màxims exponents de la vida política, i pels ministres designats per ell. Una vegada constituït, el govern ha d'obtenir la confiança de totes dues cambres.
Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a 1991-93, que una profunda crisi somogué la vida políticaitaliana, el poder fou detingut per la Democràcia Cristiana (DC), la qual, aliada amb altres partits menors, especialment el Partit Socialista (PSI), tingué com a principal partit d'oposició el Partit Comunista (PCI). Posteriorment, la corrupció acumulada durant els anys en el poder comportà la desaparició de la DC, mentre que el PCI, distanciat ja del comunisme ortodox amb l'eurocomunisme, sesotmeté a uns canvis encara més dràstics com a resultat de l'hegemonia del bloc occidental després de la dissolució de l'URSS (1991), canvis que donaren lloc al Partito Democratico della Sinistra (PDS), al qual s'oposà un grup minoritari continuador de la doctrina marxista, que creà Rifondazione Comunista també el 1991. D'altra banda, la crisi política italiana afavorí l'aparició d'un nou partit dedreta amb molt poques afinitats amb l'antiga DC, Forza Italia , liderat per l'empresari Silvio Berlusconi, que, fundat el 1993, fou el nucli del bloc de dreta Polo per la Libertà (1994), que acollia, a més, altres partits que anaven del centre a l'extrema dreta (Alleanza Nazionale). Enfrontat a aquest bloc, el 1995 fou fundada la coalició L'Ulivo, que tenia com a partit principal el PDS. La crisi...