Enveja

L’ENVEJA

Títol: Treballar l’enveja

Tesi: Ens podem alliberar del sentiment de l’enveja? Jo crec que a través de treballar-ho amb un mateix, és possible, i intentaré demostrar-ho en aquest treball.

0. Index pàg.

1.Introducció................................................................................... .....................2 -7

2. Justificació del tema..................................................................................................8-16

3. Estudi del llibre “La cultura de la cobdícia” de Francesc Cabanes..........................16-20

4. Estudi del llibre “El monjo que va vendre el seu Ferrari”, deRobin S. Sharma......20-25

5. Estudi del llibre “La conexió emocional” de Ramon Riera……………………………………..25-39

6. Anàlisi: Etapes i composició del sentiment d’enveja……………………………………………..39-45

7. Conclusions........................................................................................................45-46

8.Bibliografia.........................................................................................................46

1.Introducció:

Què és l’enveja? Comencem per recollir algunes de les notes de la descripció que Aristòtil en el Llibre II de la retòrica ens ofereix sobre aquesta passió:

-Sentim enveja cap als nostres iguals; no amb la idea d’obtenir alguna cosa sinó perquè altra gent ho té.

-Sentim enveja, fins i tot si la fortuna està delnostre costat, si pensem que algú pren alguna cosa que ens pertany (gelos).

-Envegem als nostres rivals en l’esport o en l’amor, en general, aquells que fan les mateixes coses que nosaltres. No envegem als que en opinió d’altres estan molt per sota o per sobre nostre. Ni envegem als que van viure fa segles, als que encara han de néixer, als morts o als herois.

-Els ambiciosos són més envejososque els que no ho són.

-Els homes de ment petita són envejosos perquè tot els hi sembla gran.

L’enveja és un dels sentiments més destructius que pot tenir una persona. Quan aconsegueix posseir el cor d’un individu, transforma a l’altre en ell i en aquell moment de la seva vida s’orienta contra ell amb un únic objectiu: “Si jo no ho tinc, si jo no puc, ell tampoc”. En aquest moment desapareixtota possibilitat de descobrir un tu. Més alegria causa en l’envejós la derrota aliena que el seu propi bé. Per això la mateixa etimologia, invidere, qualifica als envejosos d’invidents existencials, persones que no poden mirar al seu pròxim als ulls, només poden mirar-lo de reüll. Dante es commou amargament en veure la ceguera dels envejosos:

“I com el sol no arriba fins els cecs, el mateixaquí a les ombres de les que parlo no volia arribar la llum del cel; doncs el filferro a tots els cosia i foradava les parpelles, igual que a l’esparver que mai s’està quiet. “(Divina Comèdia, Purgatori, Cant XIII). El llibre de la saviesa (Sb 2,24)ens diu que “per l’enveja del diable va entra el mal en el món i l’experimenten aquells que li pertanyen”. San Agustí veia en l’enveja el “pecat diabòlicper excel·lència” (Catech. 4,8).

No exageren aquestes descripcions tradicionals de l’enveja? Llavors no existeix una enveja sana, com vulgarment solem dir? No, si es enveja no pot ser sana. Una altra cosa és que en veure els assoliments del meu pròxim suposi per mi un estímul, fins i tot una denúncia, pel que amb dedicació, temps i esforç és possible aconseguir i llavors senti el desig (sa, clarque sí), o fins i tot la obligació, de treballar per aconseguir allò que admiro. Però no hi ha enveja en tal cas. La clau per reconèixer l’enveja està en la tristesa que inunda el cor de l’envejós. Si el bé del meu pròxim produeix en mi alegria i ganes de treballar no és enveja.

Ara bé, de l’ambició a l’enveja de vegades hi ha només un pas. I el recurs més freqüent de l’envejós és...