ESCOLES SOCRATIQUES

ESCOLES SOCRÀTIQUES.
Els socràtics son dit de manera general el conjunt dels deixebles de Sòcrates, i seguint els seus ensenyaments van fundar les Escoles Socràtiques, així hi tot, és difícil trobar punts comuns entre elles. El pensament no dogmàtic del pensament socràtic, és més aviat dirigit a la reflexió.
Les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques són : el cinisme, l’epicureisme,l’estoïcisme i l’escepticisme.
El cinisme.
Escola fundada per Antístenes (445-365 a. De C.) va ser alumne de Georgias despès de Sòcrates, admirava la seva independència de criteri i la indiferència cap els bens materials. L’escola fundada a Cinosargos (el gos blanc), lloc que va donar nom a la mateixa, i als seus membres: cínics o gossos. Propugnaven una vida basada en el menyspreu de lesnecessitats no naturals, defensors d’una vida conforme a la natura, segons l’ideal de l’autarquia, carència de necessitats o autosuficiència i menyspreu als béns materials.
Per els cínics, més que forjar una doctrina moral, fan exemples de comportament: la virtut no és un saber, sinó una forma de conducta o de vida. Les creences religioses transmeses per tradició i les lleis són oposades a l’autènticanatura. Rebutjaven la civilització com a perniciosa i considerar que l’home té tot el necessari per conquerir la felicitat. L’home serà més feliç quant menys necessitat materials tingui, predicaven l’austeritat i la vida senzilla, defensaven la pobresa y la vida ascètica allunyada de la civilització.
Aquesta escola juntament amb la megàrica i la cirenaica comparteixen el fet de que els seusfundadors son deixebles de Sòcrates i la comú característica és recorre a la ironia i a la dialèctica socràtica. El cínic busca la virtut i no desitja ni els béns ni els plaers, menysprea les normes de conducta social i provoca les reaccions dels altres importunant-los amb franquesa.
El cinisme és una de les manifestacions més radicals de la filosofia. Els cínics consideren que la forma de viure éspart fonamental de la filosofia i inseparable de la seva manera de pensar.
Entre els cínics més importants destaca Diògenes de Sínope, tot d’una va passar a ser la imatge per excel·lència del savi cínic: provocador, d’aspecte descuidat, burlesc i sarcàstic, amb un comportament sorprenent i escandalós. Crates de Tebes, deixeble de Diògenes que també fou mestre de Zenó de Cítion, fundador delestoïcisme.
D’ells, n’Aristòtil va dir dels cínics “Qui son aquests filòsofs que donen l’esquena als assumptes humans, aquest misantrops libidinosos?”. Això ens dona mostra de la seva arrogància i manera de pensament davant la societat d’aquell temps.

L’epicureisme.
“Vana es la paraula que no guareix els sofriments de l’home”.
Epicur reclama de la filosofia el paper d’un metge capaç de guarir-nosde les angoixes que ens afecten. Ensenyar-nos a gaudir de la felicitat i que es pot aconseguir la tranquil·litat d’esperit, i l’estat sense angoixa (l’ataràxia) reivindicant l’autarquia i l’apatia.
El significat d’autarquia és autosuficiència política i econòmica, per Epicur és la conseqüència del coneixement. El significat d’apatia seria el no patir, per Epicur és cercar un punt d’equilibri entreel plaer i el dolor, superar la por als déus i a la por.
Epicur va néixer a Samos l’any 341 a.C. Deixeble del platònic Panfilos, Al 323 a.C. va marxar a Atenes i no va conèixer a Aristòtil perquè aquest havia marxat d’Atenes per motius polítics, va conèixer a Xenòcrates successor de Plató a l’Acadèmia. Va ser deixeble de Demòcrit i de Pirró. A l’any 270 a.C. a Atenes va fundar una escola que esva anomenà “Jardí” per l’existència d’un jardí dins la propietat, lloc on Epicur li agradava passejar amb els membres de la seva escola i així s’atracava al camp i a la naturalesa senya de la seva ensenyança.
Epicur sintetitza dues tradicions: l’hedonisme d’Aristip i l’atomisme de Demòcrit. Superar les supersticions religioses i tenir la possibilitat d’una vida joiosa i plaent. No entén...