espanyila

Orígens i consolidació del catalanisme (1833-1901)
1. Una nova cultura catalanista
1.1. La persistència de la identitat catalana
Al principi del segle XIX, després d’un segle del Decret de Nova Planta, que havia derogat tota estructura política i administrativa de l’antiga Corona d’Aragó, persistia a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i de la temptativad’identificació amb les lleis i la llengua de Castella.
Al començament del segle XIX el català havia pràcticament desaparegut com a llengua administrativa i de cultura i com a vehicle de comunicació escrita.
El català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població. La societat catalana va mantenir no tan sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i lesseves tradicions, especialment la seva manera de viure. El catalans del segle XIX se sentien espanyols però tenien consciencia del seu particularisme dins el nou Estat liberal.
1.2. La Renaixença literària i cultural
La Renaixença fou un moviment cultural iniciat a la Catalunya vers la dècada de 1830 com a reivindicació de l’ús públic i cultural de la llengua catalana. L’oda La pàtria (1833) deBonaventura Carles Aribau i les propostes de Joaquim Rubió i Ors (1841) de recuperació del català com a llengua culta marquen l’inici d’aquest moviment.
L’any 1859 es va iniciar la celebració dels Jocs Florals per a promoure i difondre la llengua i la literatura catalanes. El certamen premiava els textos poètics escrits en català antic (llemosí) o català literari modern.
La Renaixença va situarla llengua com a element central de la identitat catalana. Literats com Manuel Milà i Fontanals o l’arxiver Pròsper Bofarull vindicaren el paper dels comtes de Barcelona i la importància de la Corona d’Aragó, mentre que Víctor Balaguer o Antoni de Bofarull paraven atenció a la Història de Catalunya. Juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyets i Manuel Duran i Basdefensaren el dret català.
1.3. La Renaixença popular
També es va desenvolupar un moviment cultural popular que defensava la utilització del català ‘‘que es parla’’ i que comptava amb la tradició d’una literatura i d’un teatre, que tractaven temes quotidians.
En aquest moviment van destacar Josep Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler.
Clavé va contribuir amb el repertori de cançons queinterpretaven les societats corals. Terrades va escriure obres teatrals satíriques de contingut antimonàrquic. Frederic Soler, conegut com Serafí Pitarra, va escriure un teatre caricaturesc i sarcàstic.
En la dècada del 1870 es van apropar ambdós corrents de la Renaixença. Els Jocs van assolir la seva plenitud amb figures com Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.
El català va començar a incorporar-se apublicacions com La Renaixença, diaris com Diari Català, i periòdics republicans com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.
2. Els inicis del catalanisme polític
2.1. La crítica al centralisme
Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única.
El moviments populars (bullangues) que es produïren entre 1835 i el 1843 van palesar aquest descontentamenti van ser una primera mostra d’oposició al centralisme.
La Dècada Moderada (1844-1854) va suposar un augment del centralisme acompanyat d’una política d’ordre públic molt dura. Moderats catalans com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l’Estat.



2.2. El federalisme
Al 1868, amb l’aparició del Partit Republicà Democràtic Federal lesidees federals van experimentar una expansió política important, sobretot a Catalunya.
Francesc Pi i Maragall defensava l’Estat federal espanyol havia de ser resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.
L’any 1869 federals de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i balears) van signar el Pacte federal de Tortosa. El document constituïa un acord...