Geografía del paisaje

GEOGRAGIA DEL
PAISATGE

TEMA 1. EL CONCEPTE DE PAISATGE: ORIGEN, EVOLUCIÓ I TENDÈNCIES.
Hi ha al món unes 6.000 llengües, i la immensa majoria d’aquestes no incorpora el terme “paisatge”,
entès com el concepte amb el que nosaltres identifiquem el paisatge. Això es deu a que moltes
societats no han tingut la necessitat de fer servir aquest terme.
En geografia, hi ha diferents termes perreferir-nos a “espai geogràfic”. Doncs passa el mateix amb
el paisatge, tot i que aquest té moltes més connotacions i és molt més ampli (paisatge gastronòmic,
paisatge sonor, etc.).
És per això que hi ha un problema en la definició de paisatge, un problema etimològic, ja que al no
poder no poder concretar què és el paisatge, no pot ser diferenciat de la resta de termes que tenen
connotacionssemblants. I és que paisatge no pot significar “qualsevol cosa” i, per tant, cal definir-lo
i concretar en la seva definició.
A més, el paisatge incorpora una percepció humana de l’espai terrestre, la qual cosa fa que al
paisatge se li atribueixi una càrrega emocional o sensorial que no tenen altres termes referents a
l’espai geogràfic com són la “zona”, la “comarca”, etc.
A partir d’aquídoncs, per determinar el significat de paisatge, es durà a terme un recorregut històric,
filosòfic i artístic entorn a aquest concepte. Sabem que el paisatge neix al món de l’art fins a convertirse en un terme científic.
D’on prové “paisatge” etimològicament?
Paisatge té dues arrels etimològiques a Occident. Per una part la llatina (pagus), i per una altra part
la germànica (land).
El pagus llatíera a l’Edat mitjana una “demarcació territorial, o lloc al qual es pertany” o un “districte
rural o demarcació rural”. La paraula pago estava incorporada des de l’any 1100 a la llengua
castellana. Aquesta va evolucionar cap al terme país, que neix a partir del segle XVI (moment de
màxima expansió del Renaixement espanyol). País designava una regió que es diferenciava d’altres
regions, amb laqual cosa, servia per suscitar el sentiment de pertànyer a un territori, tot i que també
es feia servir per referir-se a la pintura en la que hi es troben pintades villes, llocs, fortaleses, cases
de camp i campanyes.
És entre 1726 i 1739 que al diccionari de la Real Academia Espanyola s’hi troben les paraules país i
“paisage”. Per tant, a Espanya la paraula paisatge es troba oficialitzada desdel segle XVIII. En aquell
temps tenia una connotació artística, ja que significava “pedazo de país en la pintura”.
Tot i això, no vol dir que fins al segle XVIII no hi hagués pintura del paisatge, sinó que la paraula
“paisatge” apareix quan apareix la pintura de la porció d’un país. La pintura de paisatges al món
occidental té un precursor que és en Patinir, i a aquest tipus de pintura elspintors espanyols fins al
segle XVIII la definien com a fondo, pintura de país o pintura paisista.
Es dedueix que pagus, pago i país estan vinculades al sentiment de pertinença a un territori. Per això,
basant-nos en el naixement d’aquests termes, fins al Renaixement no existia a Occident una
consciència de país, i molt manco una consciència de paisatge. I és que la consciència de paisatge noarriba fins als segle XX, quan aquesta paraula realment s’ha popularitzat.
Del pagus en deriven mots que actualment usam com: pagès, pagà, etc.
El land germànic és una demarcació territorial. A propòsit del “landschaft” alemany (vol dir el mateix
que land), al 1608 hi ha un dibuix que es titula “Landschaft mit Windmülhe”, que significa “paisatge
de molí de vent”. Això vol dir que a determinatspaïsos arriba més tard la paraula paisatge.
Al paisatge i a la seva noció no s’hi ha arribat fàcilment. I és que aquest terme s’ha abordat des de la
filosofia, la història, la història de l’art, la psicologia i la geografia. Per això, per arribar a conèixer què
és el paisatge, s’haurà de fer una lectura de cada un dels camps que l’han tractat. A més, en les

llengües romàniques, el...