guifré
Páginas: 8 (1918 palabras)
Publicado: 1 de octubre de 2015
02 - EL COMTE GUIFRÉ EL PILÓS
Temps era temps la nostra terra
era un camí de mal passar.
Homes armats hi feien guerra.
Enlloc no hi havia pa.
A l'un costat, gent de Mahoma.
A l'altre cap, guerrers d'ulls blaus.
El qui és al mig el mal entoma.
Ningú no fa mai les paus!
Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut tot d'or,
el bon Guifré ha arribat a l'albada
i ens dón per bandera la sangdel seu cor.
D'Urgell, Conflent i Barcelona,
dels Pirineus i Montserrat,
de la Cerdanya i de Girona
n'ha fet el més gran comtat.
Era ferotge però somreia,
era pelut però gloriòs,
era un cabdill de bona jeia
el comte Guifré el Pilós.
Fort i valent, amb la barba cerrada...
Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” o “el Pelós” (c. 840 - 897), fou comte de Barcelona, comte d'Osona[1] icomte de Girona (878- 897); comte d'Urgell, de Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtalde Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia,recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat «pare de la pàtria».[2]
Contingut
[amaga]
1 El nom i raó del malnom2 Orígens familiars
2.1 La llegenda de Guifré el Pilós
2.2 Sunifred d'Urgell, pare de Guifré el Pilós
2.3 Teories sobre els avis de Guifré el Pilós
3 Matrimoni i descendents
4 Regnats de Carles I «el Magne» i Lluís I «el Pietós»
4.1 La caiguda del Regne visigot
4.2 La conquesta franca de la Septimània i la Gòtia
5 Regnat de Carles II «el Calb»
5.1 Divisió de l'Imperi carolingi i la revolta de Bernatde Septimània
5.2 Assassinat del comte got Sunifred, pare de Guifré el Pilós
5.3 Les ràtzies musulmanes i els assalts víkings
5.4 Guifré «el Pilós», comte d'Urgell i Cerdanya el 870
6 Regnat de Lluís II «el Quec»
6.1 La capitular de Quierzy (877)
6.2 La revolta del comte franc Bernat de Gòtia
6.3 Lleialtat als carolingis. Guifré el Pilós, comte de Barcelona i Girona
7 Crisi dels reis francs:Carloman, Carles «el Gras», Odó i Carles «el Ximple»
7.1 Revolta a Borgonya i atacs víkings de Ragnar Lodbrok i Rol·ló
7.2 Els comtes de la Gòtia durant la crisi de la monarquia franca
7.3 La colonització de les terres centrals
7.4 La fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses
8 La mort de Guifré el Pilós lluitant contra l'islam
9 Pare de la Pàtria
10 Càrrecs isuccessors
11 Vegeu també
12 Referències
13 Bibliografia
14 Enllaços externs
El nom i raó del malnom[modifica | modifica el codi]
La Gesta Comitum i la llegenda de Guifré: «Guiffredo pilose»
Guifré és un nom d'origen germànic, «Wigfred», que etimològicament significa: 'Pau victoriosa'.[3]
En català s'accepten les variants: Guifre, Guifré, Grifé, Jofre i Jofré.
En els documents coetanis al comte Guifréel Pilós, escrits en llatí, el seu nom apareix escrit Guifredus i Wifredus.
En la Gesta Comitum Barchinonensium, escrita en llatí, apareix escrit: «De Guiffredo pilose» i «Guifredo, qui cognomitamus est Pilosus».
En la Crònica de Bernat Desclot, escrita en català, apareix escrit: «Guifre».
En la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona, escrita en català, apareix escrit: «Guiffre».
En...
Temps era temps la nostra terra
era un camí de mal passar.
Homes armats hi feien guerra.
Enlloc no hi havia pa.
A l'un costat, gent de Mahoma.
A l'altre cap, guerrers d'ulls blaus.
El qui és al mig el mal entoma.
Ningú no fa mai les paus!
Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut tot d'or,
el bon Guifré ha arribat a l'albada
i ens dón per bandera la sangdel seu cor.
D'Urgell, Conflent i Barcelona,
dels Pirineus i Montserrat,
de la Cerdanya i de Girona
n'ha fet el més gran comtat.
Era ferotge però somreia,
era pelut però gloriòs,
era un cabdill de bona jeia
el comte Guifré el Pilós.
Fort i valent, amb la barba cerrada...
Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” o “el Pelós” (c. 840 - 897), fou comte de Barcelona, comte d'Osona[1] icomte de Girona (878- 897); comte d'Urgell, de Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtalde Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia,recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat «pare de la pàtria».[2]
Contingut
[amaga]
1 El nom i raó del malnom2 Orígens familiars
2.1 La llegenda de Guifré el Pilós
2.2 Sunifred d'Urgell, pare de Guifré el Pilós
2.3 Teories sobre els avis de Guifré el Pilós
3 Matrimoni i descendents
4 Regnats de Carles I «el Magne» i Lluís I «el Pietós»
4.1 La caiguda del Regne visigot
4.2 La conquesta franca de la Septimània i la Gòtia
5 Regnat de Carles II «el Calb»
5.1 Divisió de l'Imperi carolingi i la revolta de Bernatde Septimània
5.2 Assassinat del comte got Sunifred, pare de Guifré el Pilós
5.3 Les ràtzies musulmanes i els assalts víkings
5.4 Guifré «el Pilós», comte d'Urgell i Cerdanya el 870
6 Regnat de Lluís II «el Quec»
6.1 La capitular de Quierzy (877)
6.2 La revolta del comte franc Bernat de Gòtia
6.3 Lleialtat als carolingis. Guifré el Pilós, comte de Barcelona i Girona
7 Crisi dels reis francs:Carloman, Carles «el Gras», Odó i Carles «el Ximple»
7.1 Revolta a Borgonya i atacs víkings de Ragnar Lodbrok i Rol·ló
7.2 Els comtes de la Gòtia durant la crisi de la monarquia franca
7.3 La colonització de les terres centrals
7.4 La fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses
8 La mort de Guifré el Pilós lluitant contra l'islam
9 Pare de la Pàtria
10 Càrrecs isuccessors
11 Vegeu també
12 Referències
13 Bibliografia
14 Enllaços externs
El nom i raó del malnom[modifica | modifica el codi]
La Gesta Comitum i la llegenda de Guifré: «Guiffredo pilose»
Guifré és un nom d'origen germànic, «Wigfred», que etimològicament significa: 'Pau victoriosa'.[3]
En català s'accepten les variants: Guifre, Guifré, Grifé, Jofre i Jofré.
En els documents coetanis al comte Guifréel Pilós, escrits en llatí, el seu nom apareix escrit Guifredus i Wifredus.
En la Gesta Comitum Barchinonensium, escrita en llatí, apareix escrit: «De Guiffredo pilose» i «Guifredo, qui cognomitamus est Pilosus».
En la Crònica de Bernat Desclot, escrita en català, apareix escrit: «Guifre».
En la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona, escrita en català, apareix escrit: «Guiffre».
En...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.