Historia de la psicologia

Filosofia i psicologia han conviscut junts fins el principi del s.XX. Pràcticament tots els filòsofs medievals principals, eren teòlegs, mentre que en els s.XVII-XVIII van passar a ser filòsofs.
Tot va començar pels filòsofs grecs clàssics que es van centrar en els estudis amb la realitat externa. Aristòtil (384a.C-322 a.C.) instaura el interès per lo psicològic i allunya lo mitològic.
Elracionalisme és la corrent filosòfica que sorgí amb Descartes (1596-1650) a França en el s.XVII, en oposició a l’empirisme. Amb Descartes, apareix el Racionalisme modern. En el discurs del mètode, amb el dubte metòdic, on rebutja com absolutament fals tot allò en el que pogués advertir el menor dubte. Intenta veure si en realitat hi ha alguna cosa en la seva ment que sigui indubtable. Sotmet al seudubte tot lo que existeix, i poc a poc va rebutjant elements i principis.
En el dubte metòdic, rebutja el coneixement basat en els sentits (empirisme) per induir al lector a errors. No hi ha res que pugui considerar-ne certesa en ells.
Parlaré del Racionalisme amb la vessant de Descartes, i per contrari, l’empirisme amb vessant de Hume.
El racionalisme modern amb Descartes, representa una visiógeneral del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, racional, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic, la claredat de les idees i la creença en l’estabilitat de les idees. En contraposició, l’empirisme representa una visió del món dinàmica, canviant, interessada per la utilitat del saber innovadora en teories del coneixement i de la societat.
El propòsit de Descartes va sertrobar la veritat filosòfica utilitzant només la raó. La filosofia havia de ser com les matemàtiques, un sistema de veritats ordenat de manera que la ment passarà de les veritats fonamentals a altres veritats implicades per les premisses. Aquest és precursor dels pensaments de Sant Tomàs, amb les bases del dualisme ànima- cos, que argumento posteriorment.
El tema a parlar de Descartes s’anomena “Discurs del mètode”. En aquesta part es sintetitza la filosofia cartesiana, ja que des del dubte, des de l’escepticisme mateix , arriba a la raó.
On planteja la impossibilitat de distingir la vigília del son. Tots els pensaments que ens venen desperts, poden també ocorre’ns durant el son, fet en que no podem arribar a la certesa absoluta de que el que percebem és real i no un producte de la nostraimaginació.
Del text s’extreu doncs; que tot el que havia adquirit com coneixement fins ara era fals, al no poder assegurar que els seus pensaments eren diferents de les il•lusions del son. Però va donar amb un principi : “cogito ergo sum (pienso, luego existo)”, on argumenta que és de l’únic que pot estar vertaderament dins de lo segur, i quelcom apareix com una veritat, clara i diferent a laseva ment.
Cal insistir que per a Descartes, l’ésser no existeix en tant com a subjecte físic o biològic, sinó com a subjecte pensant. Amb aquestes premisses justifica la seva existència com a quelcom pensant, que no necessita de ningun lloc en el que estar ni de ninguna cosa material. Per tant; més tard estableix una separació del que és justificat (ànima) i el que és mortal, no pensant( el cos).Amb ambdues, l’autor garanteix la llibertat de l’anima i la seva independència respecte al cos que, per ser material, es troba sotmès a les lleis deterministes del mon físic en que no cap la llibertat.
L’ànima i el pensament son específics de l’ésser humà. D’aquest mode, els animals al no tenir ànima, son considerats com simples màquines. L’ànima és independent del cos, el cos podria no existirperò l’anima o ment no deixaria d’existir encara que el cos no existeixi. L’ànima és, independent del cos, no necessita de ell per existir, l’ànima o pensament és així la essència o naturalesa específica de l’ésser humà.
Existeix una relació entre l’ànima i el cos. La ment controla el cervell (estats mentals o psíquics) que provoquen successos neuronals, segons descartes aquest punt de connexió...