hsudg

 FORMES NO PERSONALS DEL VERB: L’INFINITIU

Dins les formes no personals del verb (és a dir, aquelles que no duen desinències personals) hi trobam els substantius verbals (infinitius) i els adjectius verbals (participis). Estudiarem ara els infinitius.

MORFOLOGIA
Els infinitius són formes substantives (de gènere neutre) del verb.


present
passat
futur
actiu






passiu(*)



(*) L’infinitiu perifràstic (compost), format pels respectius participis + esse, només apareix en oracions copmpletives d’infinitiu; és per açò que el participi apareixerà sempre en acusatiu en concordància amb el subjecte de la completiva (fixa’t en les frases següents)
Scio civitates deletas esse = Sé que les ciutats han estat destruides
Scio moenium deletum esse = Sé que lamurada ha estat destruida

En canvi, en els inifinitus no sintètics no es reflecteix la concordància amb el subjecte:
Scio amicos (Claudium, mulieres, filiam ...) venisse = Sé que ... ha vingut


SINTAXI DE L’INFINITIU.
Com ocorre a les nostres llengües l’infinitiu pot fer diverses funcions:

a. Infinitiu: Subjecte
Nedar és saludable Menjar llegums és molt sà

Errare humanum est,equivocar-se és humà.
Pugnare mos civitatis erat, lluitar era un costum de la ciutadania
Tempori cedere semper sapientis fuit habitum, sempre s’ha cregut digne d’un savi adaptar-se als temps

Com es veu en el darrer exemple, en oracions copulatives amb el verb sum, l’atribut-adjectiu és neutre, en concordança amb l’infinitiu (de gènere neutre). És poc freqüent trobar l’infinitiu de passat enposició de subjecte:
Tacuisse numquam me paenitet, mai no em penedesc d’haver callat.

Quan l’ifinitiu té aquest ús, en grec utilitzava l’article neutre per marcar la substantivació de l’infinitiu.


b. Infinitiu: CD
Determinats verbs complementen quasi sempre amb un infinitiu; en uns casos de forma exclusiva, en altres compartint altres comportaments sintàctics.

Els alumnes volien sortirde classe
Les autoritats no podien rebutjar la proposta
El meu avi acostumava a aixecar-se de matinada

Non possunt discedere, no poden retirar-se
Milites pugnare volebant, els soldats volien lluitar


c. Acusatiu + infinitiu (oració substantiva d’infinitiu)
Determinats verbs transitius complementen amb una oració en el lloc d’un substantiu.
L’excavadora va començar les obres S +V + CD
El poble creia que el govern era corrupte S + V + ORACIÓ (CD)

En el primer cas, el CD és un substantiu i en el segon és una oració, de les anomenades completives (o substantives), és a dir aquelles que substitueixen un substantiu en funció nominal. En la majoria de llengües europees una conjunció uneix l’oració principal i l’oració subordinada completiva (“que”).
[En canvi, fixa’t enanglès: If you want him to be always by your side ...,; I want her to come; I’d like them not to do it]

En llatí, són molt comunes les anomenades oracions d’infinitiu, en que el Subjecte (i l’Atribut d’un verb copulatiu) van en ACUSATIU, i el verb en INFINITIU.
És una construcció típicament clàssica i molt freqüent en llatí i grec, on una oració (en el lloc d’un substantiu) fa funcions decomplement directe; coneixem aquesta construcció subordinada com a substantiva d’infinitiu: el subjecte de la substantiva va en acusatiu i el verb en infinitiu, que tot i no tenir marca personal manté la marca de temps (present, passat i futur). En la traducció la completiva apareix com una subordinada introduïda per “que”.

Scio consulem venire, sé que el cónsol arriba.
Scio puellam esse laetam,sé que l’al·lota està contenta.
Scio copias transire flumen, sé que les tropes travessen el riu

Oració independent
Verb+ completiva
Portae erant clausae,
Les portes estaven tancades
Dicebant portas esse clausas,
Deien que les portes estaven tancades.
Princeps gallorum pacem petit,
El cabdill gal demana la pau.
Nuntiaverunt principem gallorum pacem petere,
Van dir que el...