Immortalitat de l'ànima. Filosofia

El tractament de la immortalitat de l’ànima, de moment, el podem estudiar des de quatre punts de vista. Començant per Plató, seguit d’Aristòtil, Descartes i acabant a Hume.

Pel que fa a Plató, cal situar-lo en el període de la filosofia antiga, al segle V a.C. Nasqué a Atenes en el sí d’una família aristocràtica. Fou deixeble de Sòcrates, protagonista gairebé de tots els seus escrits, a quiacompanyà fins el deia de la seva mort. Plató rebutjà la proposta del Govern dels Trenta Tirans de passar a forma-hi part. Després de la mort de Sócrates començà una etapa de viatges i entrà amb contacte amb les escoles pitagòriques; i a Sicília les relacions amb Dionís de Siracusa li causen certs desfortunis. Una vegada es torna a instal.lar a Atenes, funda l’Acadèmia. De les seves obres sónpràcticament diàlegs on destacam: Apol.logia de Sócrates, El convit, El Fedre, El Fedó i Parmènides.

Plató tracta la immortalitat de l’ ànima des de la seva “teoria de l’ànima”, influenciada per l’escola pitagòrica, els quals reben influència dels orfistes. La teoria de l’ànima de Plató és dualista, perquè segons ell, som éssers amb un cos que és material i una ànima que és inmaterial. Ara bé, Platótan sols justifica aquest principi mitjançant mites i al.legories. Explica doncs, que l’ànima es divideix en tres parts o posseïx tres funcions. És a dir, el sistema dual de l’ésser humà comporta una divisió tripartida de l’ànima. En la divisió trobam l’ànima racional que pren les decisions en les últimes instàncies i que ens controla, situant-se al cervell, és inmortal. L’ànima irascible és lafont de les passions nobles(amor, aduàcia...), situant-se al tòrax, és mortal; així com ho és també l’ànima apetitiva: font de passions no nobles (desigs físics materials). Les dues darreres es relacionen amb el cos de l’ésser humà al ser material; l’altra amb l’ànima al ser inmaterial. Un cop explicada breument la teoria de l’ànima de Plató, direm que ell considera l’ànima dualista ja que té unapart lligada al cos (mortal) i una altra inmortal. Així doncs, afirmam que l’ànima és inmortal, compartint les característiques del Món de les Idees i de Parmènides, encara que no ho demostri de manera científica.


Artistòtil no seguí pas el camí de Plató pel que fa a la immortalitat de l’ànima. A aquest filòsof cal situar-lo al període clàssic d’Atenes, dintre de la filosofia antiga. Nasqué añsegle IVc.C a Estagira ( una colònia grega) , fill de metge del rei de Macedònia. Artistòtil passà 20 anys a l’Acadèmia de Plató, fent que tengués un inneglable fons platònic. Posteriorment Aristòtil funda el Liceu, escola influenciada per l’empirisme dels presocràtics, el mètode inductiu i la recerca dels universalismes, així com un interés per la naturalesa. Dóna classes a Alexandre Magna, i quanaquest mor esclata una revolució antimacedònica, fent que Aristòtil s’hagi d’exiliar perquè es vist com el seu mestre. El fet que fos estranger l’exclogué de la participació política d’una democràcia que convertí Atenes en el centre del pensament. Pel que fa a les seves obres, es conserva la classifiació que feu Andrònic de Rodes per matèries. Hi trobam: tractats lògics, físics, metafísica,tractats d’ètica i teoria de l’art. Destacam algunes obres com: Sobre les parts dels animals i Física i sobre l’ànima.

Sobre la immortalitat de l'ànima, Aristòtil dirà que és no és inmortal. Per a justificar-ho cal atendre a la seva teoria hilemòrfica. Aquesta diu que qualsevol substància és un compost de matèria i forma, la qual es troba en un únic món, a diferència de Plató. Dirà que totes duessón eternes en el sentit que la forma no pot existir sense la matèria: "forma imbuïda en la matèria". D'aquest principi n'extraurem que si el cos i l'ànima és tot un ja que la forma (essència o naturalesa) es troba imbuïda en la matèria, al morir el cos, morirà també l'ànima.

Quant a Descartes, cal situar-lo al segle XVII, amb el precedent del Renaixemen s.XV-XVI, un període de inseguretat i...