Innovar

DEFINIR UN ENFOCAMENT DIDÀCTIC ALS MUSEUS I CENTRES DE CIÈNCIA


“Les fronteres no són l’est o l’oest, el nord o el sud
sinó allà on l’home encara un fet o nou repte”
Henry Thoreau, 1849

Com hem anat veient, els museus proporcionen un estimulant ambient i un canal d'informació excel·lent per a la comunicació que pot adaptar-se a les demandes de la societat, proporcionant un espaid'aprenentatge comunicatiu i proactiu per a individus i grups (Thinesse-Demel, 2005).
De fet, el paper del museu en la formació ciutadana adquireix una rellevància pròpia, atès que articula, des de fora de l’entorn curricular, un veritable espai educatiu. Com fomenten les ciutats educadores (1990) en un món cada vegada més complex per tal que l’educació tingui èxit no pot dependre només dels dosbaluards tradicionals, de l’escola i la família, ha de ser un projecte que impliqui el conjunt de la societat.

Així, el museu és una entitat educativa que facilita l’oportunitat de discutir, qüestionar, observar, analitzar, discernir, etc. individual i grupalment (Padró, 2000). Alhora, permet la creació d’ambients d’aprenentatge estimulants on tota la població pot reconstruir la sevaidentitat vivint experiències d'aprenentatge. Per això, el museu, com a agent educatiu amb identitat pròpia, pot definir el seu propi enfocament didàctic, fins i tot un model didàctic.

Abans de començar el procés d’innovació es coneixen els diferents enfocaments didàctics que majoritàriament es donen en els diferents museus de ciència.

2.4.1 Els museus de ciència com a agents educatius. Diferentsenfocaments.
Recollim les principals visions didàctiques que presenten els museus. Algunes visions donen prioritat a l’objecte, sobretot en museus tradicionals, i altres, sobretot els museus interactius o de segona i tercera generació (McManus, 1992) prioritzen el públic. Segons quina sigui aquesta visió podem caracteritzar canvis en el context en què s’ubiquen, el contingut d’aprenentatge ol’estímul que els orienta, el públic al qual es dirigeixen, o el rol que donen a l’educador.

Descrivim aquí les diferències entre aquestes visions, seguint la proposta feta per Padró (2000) sobre diferents maneres d’entendre l’aprenentatge als museus. Uyen (2011) també en parla a la seva recerca, tot considerant que els components rellevants són el context, els objectes, les teoriesd’aprenentatges, el contingut donat i la comunicació establerta per l’educador/a.

I si enfoquem el museu com una descoberta?
Existeix una tendència que presenta el museu com un lloc d’aprenentatge actiu (Homs 1992, Blanco 2000, Wagensberg 2004, Páramo 2010). En aquests, l’objecte està al servei de la necessitat de perllongar la classe de l’escola en una institució que permeti fer experiments, estimular elssentits i l’expressió fora de l’escola.

Per tant, s’entén que el públic majoritari buscat per aquests museus seran els escolars, bé acompanyats per l’escola bé acompanyats per la família, i seran l’element central de la institució museística. En aquest cas, l’educador ha de guiar la descoberta del participant, permetre-li realitzar els experiments, manipular, tocar i proveir d’estímuls enfavor del mètode científic, tot dirigint l’experiència.

Per exemple, en un museu de descoberta es coneixeria el cicle de l’aigua a través d’uns experiments pautats que els visitants haurien de seguir. Pot ser des de pitjar un botó a seguir unes instruccions. L’educador guiarà l’experiència tot indicant quines accions ha d’emprendre el participant.

I si enfoquem el museu com unainvestigació-acció?
Les noves propostes crítiques que provenen de la museologia (Kurin 1997, Sherma i Rogoff, 1995) presenten una museologia on l’objecte motiva l’interés dels alumnes per saber-ne més, per iniciar una recerca al seu voltant. Fer una investigació, seguir els passos d’aquesta, o del mètode científic, seran l’objectiu principal d’aquests museus.

El canvi proposat és que l’alumne investigui...