La societat del s.xix

Transformacions econòmiques i canvis socials
1. Introducció: un retrat de l’època
El segle XIX és una era de profundes mutacions econòmiques i socials. Unes mutacions que veuen els seus orígens a Occident en el decurs de l’Època Moderna i l’abast de les quals és sovint metaforitzat situant-lo al nivell de les grans metamorfosis de la Història, com la Revolució Neolítica. D’una banda,s’accelera la dinàmica d’expansió de noves formes productives, de construcció de noves estructures econòmiques, cristal·litzades en la industrialització, i per l’altra, s’obre la porta a l’assentament, en un nou ordre social burgès, del pòsit polític i antropològic de signe liberal llegat per la Revolució Anglesa, la Il·lustració o la Revolució Francesa. És a dir, afloren a la superfície dos cràters, elcanvi econòmic i el polític, Gran Bretanya i França, d’un mateix volcà transformador: és el que Hobsbawm anomena “doble revolució”1. La culminació d’aquests camins paral·lels convergeix en una societat nova, de “Prometeu alliberat”2. Així doncs, cal parlar del segle XIX des de l’òptica de l’assentament gradual, de la lenta però inexorable consolidació, en forma d’expansió econòmica i progréstecnològic, d’un ordre burgès dificultosament forjat segles abans. El segle XIX recull, estableix i estén la seva llavor.
Això no obstant, constituiria un error o una parcialitat limitar l’enteniment de l’època decimonónica prenent com a única referència el seu “abans”, l’Antic Règim. La Història no és “definitiva”, no acaba en “aquest” punt –ni en cap altre-, no només perquè a nivell metodològicsuposaria una visió teleològica, sinó perquè, tanmateix, implicaria oblidar l’últim, en ordre cronològic però no pas en importància, dels elements hereus de la modernitat: el moviment obrer i les fructíferes conceptualitzacions polítiques i antropològiques que l’acompanyen (socialisme utòpic, socialisme científic, anarquisme). El desenvolupament de l’ordre burgès conté la seva gènesi. Tant des del’esfera ideològica, entenent l’ideari socialista també com un fill implícit de la Revolució Francesa en la seva vessant igualitària –Babeuf, de qui ja havíem parlat en altres treballs-, com des de l’esfera estrictament material. L’auge del capitalisme industrial és, per dir-ho d’alguna manera, el camp de conreu dels pensaments socialistes; la industrialització comporta un autèntica mutació de la societat,l’aparició de classes, i entre elles, d’una immensa classe obrera sotmesa a dures condicions de vida, la consciència de la qual cristal·litzarà en les ideologies socialistes, a nivell d’acció política, i en el ludisme o el futur sindicalisme, a nivell d’acció social. Dit d’altra manera, la consciència de classe, peça fonamental del pensament marxista, demana o suposa la prèvia existència d’unordre de classes, i no pas, per exemple, d’estaments o castes nobiliàries. Sense industrialització no hi ha proletariat i sense proletariat no hi ha industrialització. Industrialització i proletariat, burgès i obrer, ordre de classes i consciència específica de classe, són dues cares antagòniques però paral·leles del mateix procés transformador abans comentat.
Per resumir tot plegat a primer copd’ull, ens situem davant d’un segle que abraça la consolidació, el triomf definitiu de les forces capitalistes respecte les últimes restes d’Antic Règim; però que, quasi bé de forma paral·lela, al seu torn enceta el pal de paller d’una nova tensió, la dels “fills” del nou ordre, burgesos i obrers.
Fet aquest plantejament, analitzarem amb més profunditat tot seguit, al fil de la lectura de RamonVillares3, els diversos punts claus que configuren i ens fan entendre el caràcter transformador del segle XIX que hem anat introduint: aquests són, a grans línies, la configuració de classes en substitució dels antics estaments (capítol 2), les elits polítiques i econòmiques que en neixen (capítol 3) i, finalment, la resposta social a les escletxes i injustícies de tot plegat derivades...