La síndrome de down

Introducció:

La síndrome de Down és una malaltia, descoberta inicialment pel metge John Langdom Down, que afecta a 0,6-1 nens de cada 1000 nascuts. Aquesta malaltia es forma a partir d’una alteració cromosòmica, concretament al cromosoma 21, en el que en comptes d’haver-hi dos parells de cromosomes 21, n’hi ha un parell més: un altre cromosoma 21, tenint així tres cromosomes 21 (per aixòaquesta alteració s’anomena trisomia).
Aquesta alteració genètica pot ser deguda a tres processos diferents: la trisomia lliure o simple (al dividir-se les cèl·lules originaries per a formar cèl·lules reproductores, els 46 cromosomes de la cèl·lula inicial es divideixen malament, és a dir, el cromosoma 21 no es divideix), la translocació (un tros d’un cromosoma 21 es col·loca a un altre cromosomad’una de les cèl·lules reproductores, de manera que al zigot, la unió de l’òvul i l’espermatozoide, també hi haurà una trisomia) i el mosaicisme (al dividir-se les cèl·lules del zigot, una d’elles o més tindrà 3 cromosomes 21). La més habitual es la trisomia lliure o simple, afectant a un 95% dels casos de síndrome de Down.
Actualment, s’està investigant molt sobre aquesta síndrome, i s’estàdescobrint moltes coses en el camp de l’educació i de la salut. Cal remarcar que no totes les persones amb síndrome de Down són iguals, doncs el grau de discapacitat o els trassos físics varien d’una persona a altre, i per tant, aquell que tingui un grau de discapacitat baix, podrà assolir els mateixos aprenentatges que un nen sense cap discapacitat. Només cal una mica d’esforç per part de l’entorndel nen amb síndrome de Down, doncs està demostrat que si hi dediques temps es pot aconseguir grans avenços que ajudaran al nen a ser relativament independent en un futur.

Marc teòric:

Els afectats de síndrome de Down tenen dificultats alhora d’aprendre, i com a conseqüència, la seva assimilació de coneixements serà menor que la d’un nen amb intel·ligència normal.
Des que es va descobrir quèera la síndrome de Down i perquè es provocava, s’han fet grans avanços mèdics, psicològics i pedagògics. A l’àmbit psicopedagògic, que és allò en què ens centrarem a nivell general a tot el treball, s’ha demostrat que seguint un bon programa educatiu es poden fer grans avenços, i el nen amb síndrome de Down podrà aprendre coses que, si el nivell de retard mental és baix, li permetran que al’edat adulta visqui amb certa independència. En aquest mateix àmbit, també s’ha descobert que l‘aprenentatge fins als quatre o cinc anys es el mateix que en nens normals. A partir d’aquesta edat l’aprenentatge serà més lent, però si es va treballant el cervell, el coeficient intel·lectual anirà augmentat. També, s’ha descobert que els afectats de síndrome de Down, el que pateixen és un retard mental delleu a moderat, i no greu com abans es pensava.
Els programes educatius que s’utilitzen actualment, per a que tinguin èxit han d’anar acompanyats per una estimulació per part de l’educador i/o família, i per una intervenció a temps. Cal destacar que, en contra del que creu molta gent, un aprenentatge precoç no és sinònim de més habilitats i coneixements adquirits.
Tots els nens amb síndrome deDown comparteixen una sèrie de característiques referents al seu aprenentatge. Aquestes són:
• L’aprenentatge és més lent.
• És necessari ensenya’ls-hi coses que un nen sense síndrome de Down aprendria per si mateix.
• S’ha d’anar pas a pas en el procés d’aprenentatge, tot motivant al nen i fent un ús considerable de la paciència.
• Allò que es voldrà ensenyar amb un nen ambsíndrome de Down s’ensenyarà igual que a un nen normal, amb la diferència de que cada cosa s’ensenyarà per parts, en petits passos, fins a aconseguir així nivells més alts.
Per tant, podríem dir que no només els factors biològics (herència genètica) afecten sobre el nivell de capacitat d’aprenentatge, sinó que també influeix l’entorn en que creixi el nen.
Tot i que comparteixin aquestes...