Las personas adultas mayores en España

Diverses investigacions han estudiat les persones grans de la societat espanyola, és a dir, les persones de entre 65 anys i més. Estudis sobretot pel que fa a la vivenda i als hàbits i pràctiques de les persones gran referents a seu entorn (barri, veïnatge, barreres arquitectòniques...) i a la ciutat en general. Aquests estudis apunten a que els espanyols
tienen una percepción de la vejezasociada con la idea de dependencia y deterioro físico y/o cognitivo. Dicho con otras palabras, la percepción sobre los aspectos físicos y psicosociales de las personas mayores se sigue realizando de forma tradicional, resaltando aquellos aspectos más negativos de la vejez. (Inserso, 1995 y Marín et al, 2001)
Tot això ha ajudat gairebé a mantenir la vellesa com a una etapa desgraciada de la vida.L’edat en que es consideren avui dia vells a la nostra societat, ha anat canviant al llarg dels anys (a la primera meitat del segle XX, als 50 anys eres vell i avui dia es consideren persones grans a partir dels 65). És ara que es tracta la vellesa des de diferents punts de vista, més adients al nostre “Estat del benestar” cosa que du a divorciar els termes jubilació i vellesa. A partir d’aquestsconceptes sobre gent gran es concentra l’article de Julián López.
Aquest diversos estudis, coincideixen en que les persones grans a España solen viure a les seves cases de sempre. No hi ha indicis de que canviïn de casa un cop jubilats, ni fins i tot uns anys abans de la jubilació, ja que en general aprecien la seva vivenda (ubicació, veïns, família propera,...). Els que si volen canviar-se, sobretotés per la mala adaptació de la casa (ascensor, calefacció, barri,...), o perquè viuen lluny dels seus familiars. Tenim en compte que,
el espacio vital de los mayores españoles se fundamenta en gran medida en la vivienda y en su entorno más próximo, el barrio (Sintes y Ramon, 2003). La situación de la vivienda refleja en buena parte las condiciones de vida de este colectivo, una parte del cual (pordiversos motivos) pasa la mayor parte del día dentro de su residencia. Por otra parte, la gente mayor realiza un uso intensivo del barrio (López, 2007)
Diversos estudis també manifesten el gran ús que fan els majors del barri (compres, metge,...) però pocs estudis reflecteixen l’accessibilitat a la ciutat en general. A l’hora de declarar els inconvenients d’on viuen, els més freqüents “estánrelacionados con la inseguridad ciudadana, la suciedad, los ruidos, la contaminación, el tráfico, la falta de aparcamiento y la delincuencia o violencia en el entorno” (López, 2007)
Des de la meva experiència d’animador amb persones majors, veig una certa tendència a conformar-se amb el que tenen (per no molestar diuen que tot està bé), sobretot pel que fa als més grans de 75 anys. Sovint lescrítiques dels grans són rebutjades pels treballadors i pels seus propis companys, mentre és d’aquest esperit crític d’on surten les principals millores. Tot i els avanços que s’han produït a Espanya cap al col•lectiu de persones majors, no es treballa cap a una coordinació política que respecti les seves necessitats (no existeix cap moviment com a tal). És per això que considero aquests estudis moltgeneralitzats, i per tant, és difícil que s’adaptin a les necessitats concretes.
Pel que fa a l’ accessibilitat a la ciutat, els jubilats espanyols accedeixen al petit comerç més proper, als centres de salut, parcs,...(sobretot els majors de 75, que tarden més temps que els menors de 65 i q solem comprar més lluny del barri). Tot i fer un anàlisi general, hauríem de classificar els perfils segonssexe, classe social, etc... per ser més precisos. Hi ha gent gran amb recursos que fins i tot pot encarregar la compra als supermercats, mentre d’altres sense recursos potser encarreguen als familiars. També depèn de les condicions físiques /psíquiques en que es troben.
Tot i que s’ha intentat adaptar els centres urbans a les persones amb dificultats físiques, encara queda feina per fer, i pel...