Lecturas de platón

Llibre IV

En aquest diàleg descobrim el que és realment una polis justa, i la relació d’aquest amb l’anima i cada una de les tres parts.

Els interlocutors discuteixen per trobar l’estructura perfecta per a una ciutat justa tal com afirma “ pienso que nuestra ciudad, si està rectamente fundada, serà completamente buena” . Per aconseguir-ho, defineixen les virtuts necessàries.

Una d’ellesés la prudència (“y me parece que la primera que salta a la vista es la prudencia”).Per tant descriuen la prudència com la ciencia de la preservació, i expliquen que son els governants i guardians els que hauran d’aplicar aquesra virtut.

Segonament exposen la necessitat del valor. Aquest ajuda a la ciutat a crear una opinió formada per l’educació de la llei dictant quines coses han de sertemudes. Per tant conclouen que el valor ha de ser una qualitat pròpia de la ciutat.

Continuen parlant de la temperança. Consideren que és una mena de força de voluntat, per controlar els desitjos materials (“ la templanza es un orden y dominio de placeres y concupiscencias”). Expliquen que la temperància assoleix una concòrdia i harmonia entre tots els ciutadans.

La virtut amb més pes dinsd’aquesta ciutat serà la justícia. Aquesta s’assoleix quan cada ciutadà fa la seva funció, aconseguint una polis justa i feliç (“ esto, pues, amigo parece que es en cierto modo la justicia: el hacer cada uno lo suyo”). La ciutat està dividida en tres calses de ciutadans: els treballadors, els guerrers i els governants. Mentre cada ciutadà faci la seva funció dins del seu estament, la polis serà justa.Més endavant, raonen que cada individu ha de tenir les mateixes virtuts que la ciutat, per així ser ell feliç i estar en harmonia amb la polis (“ en cada uno de nosotros se dan las mismas especies y modos de ser que en la ciudad”).

També parlen de la part concupiscible de l’ànima, es a dir, la dels impulsos i desitjos que ens porta a situacions desagradables(“ la cólera combate aveces conlos apetitos”).

També mencionen la raó, virtut lligada a la justícia, que determina les accions i predomina en l’ànima “( no creo que hayas advertido jamás que cuando la razón determine que no se ha de hacer una cosa, la cólera se oponga a ello”).

Finalment, parlen de la part irascible de l’ànima que acompanya la raó (“ un tercero en el alma, el irascible, auxiliar por naturaleza delracional”). Havent observat que en l’ànima trobem les mateixes parts i virtuts que en la ciutat, conclouen que si tant l’individu com la ciutat compleixen aquestes indicacions, ambdós seran justos i feliços.







Llibre VII

En aquest diàleg s’explica el mite de la caverna de Plató. Comença presentant l’escena de la caverna, on hi ha presonerslligats de peus i mans, amb posició de cara ala paret i sense moure’s. Darrer seu, hi han uns personatges que caminen i porten uns objectes que amb la lum del sol reflecteixen a la paret o al mur el que veuen els presoners, per tant aquests presoners porten tota la seva vida observen el reflex d’aquests objectes i sense poder sortir d’aquell lloc ni tan sols per explicar-ho. A més, pensen queaquest reflex que veuen és la realitat i que les ombres són imatges verdaderes, és a dir, viuen en un món guiat pels sentits (“no tendran miedo a niguna otra cosa más que a las sombras de los objetos fabricados”).

Si un d’aquests individus fos obligat a sortir a l’exterior de la caverna , aquests es negarien, ja que el camí seria molt difícil i dolorós. Al principi estarien cegats per la llum delsol, que no el deixaria veure res més que un enlluernament incòmode. Però un cop a l’exterior i passat un temps, aniria descobrint coses fascinants: el Sól representa la idea de bé, tot el que veu és el que és real de veritat (no un mñon dòxi i guiat pels sentits coma el de la caverna) i que en aquella realitat és en la que trobaria la verdadera felicitat per a la seva ànima.

Una vegada...