medicina femení

Una medicina en femení (N3NB2012)

Als hospitals i consultoris actuals trobem cada dia més dones exercint la medicina. S’acosten a la meitat del total i aquesta proporció no farà sinó augmentar en un futur pròxim, ja que el 80% dels estudiants de medicina actuals són dones. Però fa poc més d’un segle, veure una dona enuna aula de medicina era una raresa. De fet, amb el breu parèntesi obert per la Revolució de 1868 i tancat amb la restauració borbònica, les dones tenien prohibit o molt restringit l’accés a l’educació superior. I més encara si es tractava d’estudiar medicina.
Sobre l’accés de la dona als estudis de la salut hi hagué agres polèmiques. La màxima concessió dels detractors era que estudiareninfermeria, perquè aquesta solució reproduïa el seu model de família ideal, amb la dona supeditada a la voluntat de l’home. Des de l’antiguitat clàssica i amb comptades excepcions, la medicina es considerava una professió masculina. Hi havia dones que s’hi dedicaven, cert; però entre els segles XIV i XVIll corrien el risc de ser acusades de bruixes. Les coses no canviaren fins que arribà laindustrialització. La pionera absoluta de la presència femenina en la professió mèdica va ser l’anglesa Elizabeth Blackwell (1821-1910). El seu no fou un camí de roses, però aconseguí estudiar i exercir la professió. E! seu cas, i d’altres, generaren una gran polèmica entre la intel·lectualitat del moment.
Moltes de les opinions adverses a l’accés de la dona als estudis de medicina són tan tronades que hui diafa autèntica angúnia llegir-les. Són opinions que trobem a la premsa, tant l’espanyola com la d’altres llocs d’occident. Podríem pensar que les persones il·lustrades estaven a favor, sense fissures, del fet que les dones estudiaren a la universitat. Però ens equivocaríem: molts opinaven que l’accés de la dona als estudis superiors equivalia a dissoldre la societat. A mitjan segle XIX laUniversitat de Harvard acceptà, gràcies a les gestions del seu rector, la primera dona candidata a metge: Harriot Hunt, Doncs bé: els seus mateixos companys la van expulsar, en desacord amb la imposició de la presència d’una persona "disposada a renegar del seu sexe i a sacrificar la seua modèstia".
A Espanya, els adversaris de l’accés de la dona a la professió mèdica incidien sempre en els mateixostòpics. La pràctica de la medicina, al·legaven, atemptava contra el pudor femení: "Com és possible que una dona educada en l’edat de les il·lusions no perda el pudor en l’amfiteatre de la dissecció clínica?", s’escandalitzava un opinador en les pàgines d'El Siglo Médico en 1878. Tampoc hi falten articles en què s’interpel·len les aspirants a doctores sobre si s’atreviran a preparar mandonguilles desprésde tocar un cadàver, si han pensat que seran objecte d’assetjament dels cacics quan exercisquen als pobles o si gosaran eixir al carrer de nit per a atendre alguna urgència. Estos articles intenten dissuadir-les al·legant que a casa mai els faltaran "camises per planxar i pantalons per apedaçar". Més insidiosos encara ens resulten els articles que pretenen usar arguments suposadament científics:al·ludien a una suposada inferioritat intel·lectual femenina perquè el seu cervell, deien, era més menut.
Els defensors, per la seua banda, al·legaven arguments igualitaris: la dona posseïa les mateixes capacitats intel·lectuals que l’home i, per això, tenia dret a les mateixes oportunitats. Així, el doctor Josep de Letamendi (1828-1897) escrivia: "Els que afirmen que una dona, pel simple fetd’assistir a una classe d’anatomia, ha d’haver perdut tot pudor, donen evidents mostres de no tindré idees prou clares ni sobre el pudor ni sobre la dona".
L’entrada de la dona a les aules valencianes es va fer, però molt a poc a poc. Hi havia obstacles -i no sols legals, sinó també socials-, però, en canvi, i al contrari de! que havia passat a Harvard, els col·legues masculins les van rebre molt...