Oyeee

3

COM DESBLOQUEJAR UN ORADOR
Joana Rubio i Francesc Puigpelat. Professors de Comunicació Universitat Politècnica de Catalunya Quan un mestre d’oratòria porta hores de vol en el tracte amb els alumnes, arriba inevitablement a una conclusió: tant com que de professor, li toca exercir de psicòleg. L’eficàcia dels cursos no rau només en la informació teòrica que es pugui donar a l’alumne ni en laqualitat de les pràctiques o els casos, sinó també en la capacitat de desmuntar determinats bloquejos i prejudicis que nombroses persones tenen respecte al fet de parlar en públic. En aquest cas, és adient esmentar el pensament d’Alvin Toffler en el sentit que els analfabets del futur seran aquells que no sàpiguen aprendre, oblidar i tornar a aprendre. En general, la idea de Toffler és plenamentaplicable a l’oratòria (com també ho és a l’expressió escrita): parlar bé en públic és una habilitat que, per ser adquirida de manera coherent, requereix oblidar un seguit de prejudicis que s’hi refereixen. Per dir-ho amb un símil informàtic: l’alumne necessita fer un «reset» parcial del seu disc dur. Si no fa aquest «reset» seguirà bloquejat davant d’aspectes bàsics de l’oratòria i no es produiràl’aprenentatge. Ara bé: ¿com efectuar aquest «reset»? Bàsicament, mitjançant la psicologia, perquè el bloqueig de l’orador és un bloqueig psicològic. La por a enfrontar-se als altres, el temor a fer el ridícul, la inseguretat, etcètera, són aspectes que pertanyen a la personalitat de la major part dels alumnes, i cal dedicar-hi una atenció específica. Només s’assolirà una aprenentatge efectiu siel professor es capaç d’identificar els bloquejos dels alumnes i donar-los el tractament adient. De bloquejos n’hi ha molts, i no hi ha dos persones en què siguin iguals. Però
© Joana Rubio i Francesc Puigpelat (2005) Llengua, Societat i Comunicació, 3, 3-9 http://www.ub.edu/cusc Barcelona

de la nostra experiència podem extreure una tipologia de 7 bloquejos o prejudicis que apareixen gairebésempre i que, encarats adequadament, poden ser superats. Són els següents: 1. L’HABILITAT PER PARLAR ÉS INNATA L’alumne sol pensar: «Saber parlar en públic és una habilitat que es té o no es té. No es pot aprendre i jo no la tinc». Aquest prejudici afecta ja des de la base a la possibilitat d’aprenentatge i condiciona l’actitud de l’alumne. Cal identificar-la i tractar-la bé. Posem una conversareal que va passar en un curs, amb una alumna metgessa. METGESSA: Jo no puc aprendre a parlar bé. Sempre he estat tímida i no tinc gens de gràcia. PROFESSOR: No pots? N’estàs segura? METGESSA: Sí. Des de petita m’ha fet molta por. PROFESSOR: Entesos. Però, de petita, tu tampoc no sabies medicina. Si t’haguessis quedat encallada en aquest prejudici, mai no hauries estudiar la carrera. Vas trigar sisanys a estudiar la carrera de Medicina i no sé quants l’especialitat. METGESSA: Sí, però no és el mateix. PROFESSOR: Sí que és el mateix. Imagina’t que els sis anys que vas dedicar estudiar Medicina els haguessis dedicat a estudiar oratòria, a fer pràctica i a parlar en públic constantment. Imagina-t’ho. N’hauries après? Després d’aquest diàleg, la metgessa es va adonar que la seva posició erainsostenible. Si ella havia aconseguit una cosa tan difícil com empollar-se milers de malalties per al MIR, ¿com podia defensar que li era impossible parlar un

Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació Universitat de

4 minut davant del públic? El raonament funciona per «reductio ad absurdum» i és molt eficaç. No solament els continguts poden ser apresos; també les habilitats. Enaquesta fase dels cursos, és molt important posar un mirall davant dels alumnes. Que hi vegin reflectits els seus temors, la seva por, els seus fantasmes. I que sàpiguen que tot plegat no és sinó un mer bloqueig psicològic que impedeix que desenvolupin les seves potencialitats. Els professors també han d’acceptar l’evidència: hi ha gent que té més predisposició natural a parlar bé en públic, però...