parmenides i heraclit

Parmènides i Heràclit


Aquests dos filòsofs consideren que l'únic camí per arribar a la veritat és la raó, i per tant el que ens ofereixen els sentits són pures aparences. Així doncs, només desde la raó podem entendre l'autèntica naturalesa de les coses.
Per Parmènides el ser és un, immutable i infinit. Aquests tres conceptes són el mateix que el “ser”. Indagà tal com Tales en el “ser”però de manera diferent, Tales ho feia de manera física i Parmènides es preguntava “en quin sentit el ser és”. Va escriure un poema, per a la millor transmissió, on diferenciava la via de la veritat, dela via de la raó. Quan es referia a la via de la veritat es referia a la via mitjançant la raó. Així doncs, quan parla de la via de la raó, esmenta la sensiblitat. Per tant si el ser és, el res noés. Ell diu que quan ens referim a que el “res no és”, no ens referim al buit, sinó a l’absència de tot i que no podem veure al ser sensiblement, només el podem percebre, ja que el ser tot hi que valligat a lo que és físic no podem saber del tot que “és”, doncs nosaltres només tenim la nostra realitat i cada ser en té la seva, perquè la realitat només pot ésser pensada.
Heràclit s’oposa aParmènides amb el fet de dir que el ser i el res són dos versions del mateix. La conclusió que Heràclit ens mostra és que només hi ha temps, i que tot canvia, tot es va consumint, transformant-se en algunacosa diferent, però sense deixar de ser. Ja que si tot fos, no seria. Pel simple fet de que tot fos. Un exemple més clar el podem veure explicat amb llum i foscor: En el món percevim llum i foscor, peròen el moment en que tot fos només llum, ella mateixa deixaria de ser llum, ja que només existiría llum i no foscor, que és el seu contrari. El mateix passaria si només hi hagués foscor. És per tantuna frase reconeguda d’aquest filòsof la que diu: no ens banyarem mai en el mateix riu. Amb aixó es referix a que el curs de l’aigua i tot l’entorn en si haurà canviat, en més o menys mesura, però...