Platón

Plató d’Atenes

El seu pensament busca comprendre el sentit de la vida humana. Així, es sent obligat a investigar què és el coneixement, en què es basa, com s’ha format el Món, quin lloc li toca a l’home, què és l’home, i quina es la doctrina (filosofia) moral capaç de formar homes justos (bons ciutadant).
Parteix d’una preocupació política i acaba tornant-hi. Per als antics, el lloc del’educació i de la vida aconseguida (feliç), era la polis (societat civil o política).
L’aspiració platònica va mes enlla del temps: l’home desitja saber la veritat, perquè somia una felicitat eterna. La veritat es eterna. Aquesta es la certesa de què parteix Plató; la distinció entre el veritable ser i les aparences i opinions: les aparences son sensibles, transitories, en canvi, la veritat espermanent, eterna. Les veritats eternes porten al Bé, mitjançant la contemplació l’home es divinitza. En el punt de partida, Plató troba una gran diferència entre els sentits i la intel•ligència, es a dir, entre el ser canviant que ens mostren els sentits i el ser permanent o essencia, que veiem amb les ment.

Cràtil, era defençor del mobilisme: no podem banyar-nos ni una sola vegada al mateix riu;res no es igual a si mateix, perquè tot és canviant, el que és està en proces, es a dir, canvia. D’aquí l’escepticisme: si afirmo que la cosa “es tal”, mentres ho afirmo la cosa ha canviat. Així es que no podem afirmar res. Cràtil, forma part d’una versió radical de l’escepticisme, basante en que no hi ha altre coneixement que el propi dels sentits (diu Plató).
Per al cas del món que ens mostra elssentits, l’afirmació de Cràtil es certa: les coses pel fet de ser canviants, no són sempre el mateix, no son iguals a si matexes, son i no son, no son intel•ligibles. Els sentits no poden captar el ser, es a dir, la sensibilitat es incapaç de reduir la multiplicitat a unitat, d’anar de les aparences a l’essencia, és incapaç d’assolir el que és el ser. Així que els sentits no coneixen el ser.Però Pató observa que també es un fet la ciència, com a coneixement cert de coses que “sempre són”, idèntiques a si mateixes, com les essencies formulades de la geometria i de la moral. És un fet que els geòmetres o Sòcrates han donat definicions essencials; així, han conegut i expressat “alló que és”, la veritat intel•ligible, es ser real.
Així es que els sentits no poden donar la veritat (veritableser), però l’home coneix essencies, el veritable ser; per tant, el veritable coneixement existeix i no prové dels sentits. Aquí tenim la base de la separació del món en dos: el món sensible i l’intel•ligible (la clau de tot Plató).
D’una altra manera, coneixem “intel•ligible”, això es un fet, però els intel•ligibles son el contrari dels sensibles, i això tambe es un fet. La conesequéncia d’això,els intel•ligibles son realitats independents del mon sensible, anteriors al mon sensible i no adquirits a partir d’ell.
I d’una altra manera, sabem que les coses materials són imperfectes. Però, com se que les coses son imperfectes (no tenen veritable ser), sino fent una comparació amb el ser perfecte(idea)? Així, comparem les coses materials amb les idees. Però ningu pot compara dos termes, sino els coneix primer; per tant el coneixement del ser veritable (inmaterial) no depèn del coneixement del ser imperfecte (material). Al contrari, és perquè conec abans el ser ideal, que puc saber la imperfecció del ser sensible.
Tot i la debilitat dels sentits, el coneixement del que “sempre és” existeix; i aquest coneixement és anterior, no adquirit. Per Plató, no arribem a les idees per mitjardels sentits, sino, trobem imperfectes les coses sensibles, perquè ja coneixiem les idees. L’home s’estranya del món material perquè és un estrany que enyora i recorda el seu origen, el cel de els idees. L’home al món està fora de lloc. El desig de saber es un desig de retorn.

Els “intel•ligibles” son les idees. Les idees han d’existir, perquè tingui explicació el fet que nosaltres...